El projecte “La meva Casa: una vida en comunitat” s’ha convertit en una de les experiències més avançades en el desenvolupament de models innovadors de cures públiques. Aquesta iniciativa, que forma part del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 i és gestionada per Plena inclusió Espanya, fa tres anys que experimenta un model d’habitatges integrats en barris i pobles, com una alternativa a les tradicionals grans residències per a persones amb discapacitat intel·lectual que requereixen més suports.
Amb la data de finalització prevista per al desembre d’aquest any, “La meva Casa” es troba en la fase de recopilació i anàlisi de dades per generar evidències sobre l’efectivitat del model. Actualment, s’estan avaluant les experiències de vida de 275 persones amb discapacitat intel·lectual que viuen en pisos distribuïts en 35 pobles i ciutats de set comunitats autònomes.
Un dels estudis clau s’està duent a terme en col·laboració amb l’Agirre Lehendakari Center (ALC), una consultora vinculada a la Universitat del País Basc (UPV/EHU), creada en col·laboració amb la Universitat de Columbia a Nova York. Aquest equip d’investigació s’ha centrat a avaluar l’impacte del projecte des de la perspectiva del desenvolupament comunitari, destacant la importància de la desinstitucionalització de les persones amb discapacitat intel·lectual i la seva integració a la comunitat.
Segons Sofia Reyes, coordinadora de Plena inclusió Espanya i líder del projecte “La meva Casa”, el procés de transició d’un model institucionalitzat a un habitatge en la comunitat és complex i requereix més que un simple canvi de localització. “És fonamental escoltar la comunitat, les famílies i les persones, generant una conversa col·lectiva amb tots els agents implicats per aprendre quins marcs estan funcionant a les comunitats”, subratlla Reyes.
L’equip de l’Aguirre Lehendakari Center ha realitzat un mapeig de l’entorn de cada habitatge, avaluant com es relacionen amb els diferents agents de l’entorn, incloent-hi administracions públiques, associacions i altres membres de la comunitat. Mitjançant sessions d’interpretació col·lectiva, es contrasten les percepcions registrades amb representants de la comunitat i del projecte, identificant mancances i potencialitats, i proposant solucions a través de dinàmiques de reflexió grupal que busquen implicar la comunitat en la resolució dels problemes detectats.
Una de les figures clau que ha emergit en aquest procés és la del “connector comunitari”, un nou perfil professional encarregat de vincular recursos i persones per crear comunitats més acollidores i inclusives. Segons Julen Larrañaga, de l’Aguirre Lehendakari Center, “perquè existeixi una veritable inclusió, la comunitat ha d’estar preparada per ser acollidora, dialogar amb les persones, les organitzacions i altres col·lectius”.
A l’octubre, Plena inclusió organitzarà una trobada estatal sota el lema “Menys barreres, més barri”, on es presentaran els resultats complets del projecte “La meva Casa: una vida en comunitat”.
