La solitud i el tedi: enemics acèrrims de les persones amb trastorn mental

Solitud i tedi
Solitud i tedi // Foto: Sergi Balfegó

“Em sento sol”. “Estic avorrit”. Són expressions que sento constantment en el tracte diari amb persones usuàries de salut mental. I és que la solitud és l’enemic invisible que amenaça les nostres vides quan arribem a certa edat i ens trobem sense cap familiar en el nostre entorn que ens doni la seva empara, bé perquè ens han donat l’esquena o bé perquè malauradament ja no hi són. Alguns tenim, altres no, alguna amistat que durant alguna hora del dia ens fa companyia. Altres tenim parella i, fins i tot, molts tenim fills.

N’hi ha qui tenen els seus pares amb ells o n’hi ha qui té sogres i mantenen una bona relació. Però hi ha una gran part de persones que passen per un calvari, a causa de la soledat. El perfil d’aquestes persones són gent de més de 50 anys, tant dones com homes, que han arribat a aquesta etapa de la vida vivint sols. Que no albiren un futur brillant i es van corcant entre pensaments i càbales que els fan sumir en una profunda tristesa. Però això encara ho puc arribar a entendre, que no acceptar.

El que em produeix profunda commoció és tractar amb gent jove de 25, 30, 40 anys que, tot i estar envoltats de gent, se senten sols, incompresos, vagant sense rumb en un esdevenir sense esperança. Alguns són consumidors de tòxics, alguns han superat d’una manera incerta el consum.

Però tots ells estan àvids de companyia, d’establir relacions amb persones que els entenguin i acceptin, de sentir-se acceptats en una societat injusta, que no té pietat dels que pateixen un problema de salut mental. Molts, necessitats de tornar a començar lluny de les drogues i ambients nocturns nefastos per a la seva trajectòria vital.

És per això que alguns recorren als Grups d’Ajuda Mútua (GAM), no només per ser un espai on expressar els seus sentiments i angoixes, sinó per trobar-se acceptats dins d’un grup i poder extrapolar el que esdevé al GAM, fora d’ell, a manera d’amistat o companyia.

No és d’estranyar que en les diferents delegacions de ActivaMent (o en altres entitats), es creïn espais de trobada per prendre un cafè o bé per entaular una tertúlia. Però per a alguns, aquests espais no tenen continuïtat, ja que hi ha gent que encara amb la necessitat d’estar acompanyats, tenen pànic quan hi ha més de deu persones reunides. I és que som unes persones complexes. Sensibles, humanes, el que tu vulguis, però complexes.

I pensant, pensant, crec que seria necessari tenir una espècie de Clubs Socials Autogestionats. No només serveis en què som usuaris. Espais on les persones puguem reunir-nos per conversar, per jugar al dòmino o a les cartes, per prendre un refresc, en on es pugui escoltar música, veure pel·lícules, etc. En definitiva, per passar l’estona en un ambient cordial i distès. Un espai de trobada, de desassossec, de pau.

Com a persones ens mereixem això i molt més.

Josep FranchEl blog de Activament

banner_dental

Sigues el primer a opinar

Deixa un comentari

La vostra adreça de correu no serà publicada


*