Una de les demandes del col·lectiu de persones amb discapacitat psicosocial i de les entitats de salut mental en primera persona a Catalunya i, també, a Espanya és representar-se a si mateixes, especialment en els espais on es decideixen les polítiques que els afecten, com ara en el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI) a Catalunya o en el Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad (CERMI) a Espanya,
on són representades per entitats essencialment de familiars: la Federació Salut Mental Catalunya té una vicepresidència al COCARMI i la Confederación Salud Mental España, de la qual forma part la federació, és sòcia ordinària del CERMI.
Darrerament, però, s’està donant un canvi a Catalunya, on les entitats de salut mental en primera persona estan ocupant, cada vegada més, els espais de decisió que, des del tancament dels manicomis, havien ocupat els familiars, els quals també s’han anat adaptant, llevat d’algunes excepcions, a aquest canvi, en què també s’estan creant noves entitats de familiars amb una mentalitat sobre la salut mental i sobre les persones amb discapacitat psicosocial no paternalista ni infantilitzadora.
La participació d’ActivaMent Catalunya Associació, que és l’entitat de salut mental en primera persona més representativa de les persones amb discapacitat psicosocial no solament a Catalunya sinó també a Espanya, en la redacció de la Proposició de Llei de drets en l’àmbit de la salut mental o el seu Informe alternatiu sobre Espanya presentat al Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU en són exemples recents.
De fet, el professor Jonas Ruskus, membre d’aquest comitè, va diferenciar, durant la sessió en què es controlava el compliment de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD) per part d’Espanya, les organitzacions per a persones amb discapacitat psicosocial de les organitzacions de persones amb discapacitat psicosocial per reclamar la seva participació en les polítiques públiques.
A més a més, les entitats de familiars i els comitès de representants de persones amb discapacitat, com a representants de les persones amb discapacitat psicosocial, incompleixen la CDPD, l’article 4 de la qual defineix com han de ser aquestes organitzacions per garantir la participació de les persones amb discapacitat psicosocial en les polítiques que les afecten.
Dins d’aquest canvi, sembla ja oportú que les entitats de familiars, complint la CDPD, facin una passa al costat i cedeixen la representació de les persones amb discapacitat psicosocial a les persones amb discapacitat psicosocial mateixes perquè es representin en els espais de decisió que les afecten, com cal que els governs, complint també la CDPD, promocionin la seva participació en les polítiques públiques.
És, al capdavall, una qüestió de drets com a persones amb discapacitat que, d’altra banda, contribuiria a posar fi a un dels prejudicis més perjudicials que pateix el col·lectiu: la invalidació històrica de la seva veu.
Lluís Mercier
