Segons la RAE, discapacitat significa situació de la persona que per les seves condicions físiques o mentals duradores s’enfronta amb barreres notables d’accés a la seva participació social. Jo no estic gaire d’acord amb aquest significat, però dels meus desacords amb la RAE hauríem de parlar en un altre moment… El que és clar és que les persones amb discapacitat ens enfrontem a barreres, moltes de les quals no són visibles. Quan pensem en una persona amb discapacitat és fàcil que ens vingui al cap algú en cadira de rodes, amb un bastó i un gos guia o fins i tot algú amb síndrome de Down.
Això es veu amb facilitat i de mica en mica es va acceptant amb més naturalitat per part de la resta de la població. Però, què hi ha d’aquelles persones la discapacitat de les quals no es veu a simple vista? Aquí no pretenc crear un conflicte entre els diferents tipus de discapacitat, us ho asseguro (hi ha tanta varietat en tipologia, grau i afectació com a persones al món), però avui m’agradaria posar el focus en aquelles discapacitats que passen desapercebudes a l’ull desentrenat i farcits de prejudicis que ens resten potencialitats.
La meva pròpia experiència personal i les dades donen suport a la idea que les persones amb discapacitat poden ser un veritable motor d’innovació i creativitat a la feina. En reconèixer el valor de la diversitat i la inclusió, i aprofitar el potencial únic que les persones amb discapacitat oferim, podem impulsar la innovació, generar idees fresques i crear entorns laborals més enriquidors i reeixits. Continuem treballant junts per construir un futur laboral inclusiu i ple d’oportunitats per a tothom.
Estic segur que visc un món que ens mira per la nostra discapacitat i no pas per la nostra capacitat. Una mirada que, penso, neix d’una incomprensió que espero ajudar a fer desaparèixer amb la meva experiència i pensaments sovint exterioritzats amb articles d’opinió com aquest però també amb la meva conducta, res heroica i si ordinària.
Entenc des de la meva condició d’integració social, que integrar i incloure són termes diferents. Integrar és rebre persones amb discapacitat a un entorn, però no respondre completament a les seves necessitats. Integrar encara és etiquetar, prenent com a referència un diagnòstic per elaborar adaptacions perquè aprengui continguts i valors per obtenir una autonomia
En contrast, incloure és una mica més profund. És repensar durant la nostra tasca. És dignificar i reivindicar l’experiència vital lliure; perquè la societat va més enllà de la transmissió de coneixements. S’han de consolidar relacions més enllà d’un diagnòstic i basades en una concepció personal aferrada a un ideal d’equitat, llibertat, fraternitat. A més, cal cercar l’autonomia personal i vital en totes les persones ; la qual cosa és un repte gran, però depèn de nosaltres com a persones i de la nostra sensibilitat i actitud davant de la diversitat humana.
No hi ha receptes per acceptar-se’n. Hi ha processos, hi ha persones que fan de mirall on poder mirar-te, fins a reunir la valentia per mirar-te al teu propi mirall. Hi ha dies bons i dolents. La vida m’agrada quan la meva tribu m’acompanya, m’acosta o m’impulsa a mirar-me de cara. Quan suporta les meves imperfeccions i perdona les meves faltes. Això si, obrir els ulls davant del mirall, ho fas tu mateix. Desitjo que en obrir-los cadascú individualment i mirar-nos en aquest mirall, el reflex de torni la teva imatge, i et vegis envoltada de gent que et tracta bé i de tothom amb qui de forma solidaria comparteixen un recorregut vital.
Conec i no exagero persones amb diversitat funcional que es troben estranyes quan se’ls hi parla de una vida normal i es troben, per si mateixes, excloses. D’altres, es troben per causes alienes i per una mentalitat pobre que empobreix la societat dotant-la de mecanismes antics de discriminació que no beneficien a ningú. Cadascú a la seva manera, fidels als seus valors i amb sentit comú, han pogut exigir una dosi de realisme sincer que transforma vides.
