La inclusió sociolaboral de les persones amb discapacitat en aquesta societat diversa

El 14% de la població a la UE té algun tipus de discapacitat i el 37% de la població estan fent cures i donant suport per ser familiars, cuidadors, sanitaris, o simplement per pertànyer a seu cercle social. El segment de la població que està directament afectat o sensibilitzat per la discapacitat constitueix per tant un percentatge elevat de la ciutadania de qualsevol país.

La discriminació social i sobretot laboral que pateix la comunitat de persones amb discapacitat és lamentablement alta. Aquest  comportament és el resultat de milers d’anys d’un comportament cultural de la humanitat que, per raons de creences, de superstició o simplement de tradició, s’ha considerat un llast o una condemna tenir a fills i filles amb algun defecte o discapacitat. 

Fa només 45 anys, per exemple, a Àvila no havia censat cap menor de 12 anys amb discapacitat. I és que hi havia una institució que els acollia a partir dels 12 anys. Llavors afloraven aquests nois que havien estat amagats a casa seva per unes famílies que s’avergonyien d’ells. En aquells anys hi va haver el terrible cas d’un ésser humà que uns veïns van descobrir al graner d’una finca: vivia amb les aus, piulava, menjava i tenia la posició de les aus amb les que va créixer i va viure. Quan els sanitaris la van rescatar va començar un procés de rehabilitació que va aconseguir tornar a aquesta jove dona a una vida amb humans. Afortunadament, avui l’actitud cap a la discapacitat ha canviat radicalment. Especialment gràcies al fet que persones amb notorietat com Bertín Osborne, i, especialment, Luis Aragonés, han donat visibilitat als seus fills amb discapacitat. Avui ja no és una maledicció tenir un fill amb discapacitat, tot i que segueix sent un repte saber-lo educar perquè prosperi el més possible i pugui integrar-se a la societat.

Quant a la seva integració en la vida professional la situació és diferent. Generalment es prejutja a tots per la percepció que no estaran capacitats per a participar activament en el món laboral. No obstant això, és evident que la discapacitat no discapacita per a tot.

Per contra, freqüentment persones d’aquest col·lectiu desenvolupen competències molt superiors a la mitjana. Stephen Hawking és l’exemple per excel·lència. Tot i l’agut grau d’ELA que patia, va tenir el cervell més privilegiat del món per entendre l’univers. Franklin D. Roosevelt va ser president dels Estats Units tot i ser paralític com a conseqüència d’una poliomielitis. Beethoven era sord i segueix sent el major geni que la música ha conegut, va ser capaç de composar la 9a Simfonia totalment sord.

Generalment quan algú es refereix a aquestes persones ho fa admirant el seu talent i genialitat i no per la seva discapacitat. No tothom sap, per exemple, que Beethoven era sord. Leonardo da Vinci, va dissenyar en 1490 una primera versió de l’helicòpter, va poder tenir el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), el que no li va impedir ser genial a arts, ciències i tecnologia.

Les empreses tenen por a integrar persones amb discapacitat a la plantilla no només per dubtar de seva competència professional, sinó pel rebuig social que puguin tenir de la resta de la força laboral, el que sens dubte influeix en l’eficàcia de tota l’organització. En aquest camp els Centres Especials d’Ocupació estan fent una tasca magnífica. Creen unitats de serveis amb empleats amb discapacitat que subcontracten a empreses i així les empreses (de més de 50 empleats) compensen l’obligatorietat legal de tenir el 2% de les seves plantilles amb discapacitat.

No obstant això, el gran escull segueix sent la percepció de la pensió per discapacitat a persones amb més de el 33% certificada. Aquesta prestació limita a la majoria de les persones amb discapacitat a ingressar més 11.000 € anuals (incloent la pensió) per tasques professionals que pugui realitzar a risc de quedar eliminada la percepció de la pensió. Aquest és un risc que ni les famílies ni les pròpies persones amb discapacitat estan disposades a córrer.

Perdre la pensió està fora de tot context en les famílies amb persones amb discapacitat en Espanya. Hi ha 1,8 milions de persones en edat laboral que no treballen per por de perdre les seves pensions per mínimes que siguin. Això caldria resoldre-ho apel·lant a la Directiva de l’any 2000 per la qual la Direcció General V de Treball i Afers Socials de la Unió Europea “declaro el dret que té tot persona resident a la UE pels  accessos a la feina, a la promoció i la conciliació de la vida laboral i personal indistintament del tipus de diversitat que pugui tenir demogràfica (gènere, ètnia, edat, discapacitat, orientació sexual ..) o diversitat cultural (idioma, creença, educació, capacitació, habilitats, estructura familiar estils de presa de decisió…)”.

Que les persones amb discapacitat assoleixin una plena inclusió laboral i professional ha de ser objectiu d’una societat amb un alt sentit de la solidaritat. Una solució podria ser que les persones amb discapacitat que trobin una ocupació sigui indefinida o temporal – o uns ingressos durant un període de temps- puguin sol·licitar una suspensió de la pensió durant aquest temps i després recuperar-la immediatament i automàticament quan se li acabi aquesta font d’ingressos sense haver de tornar a fer tot el llarg i complicat procés de sol·licitud de la pensió de nou.

Al seu torn, les empreses, com a part de la seva responsabilitat cap als seus empleats i empleades i dels seus clients, han de marcar clars objectius com ara:

• Afirmar el compromís que té l’empresa amb el respecte a la diversitat i especialment al col·lectiu de persones amb discapacitat.

• Promoure l’accessibilitat de persones amb discapacitat a una plena inclusió social i professional.

• Eliminar barreres que impedeixin desenvolupar la seva competència professional.

• Donar visibilitat als èxits i aportacions que fan els seus empleats i empleades amb discapacitat.

D’aquesta manera es promou la inclusió de persones amb discapacitat i es gaudeix de la innovació que poden aportar a l’empresa i als seus entorns pels diferents punts de vista amb els que poden contribuir a el desenvolupament sostenible de l’organització.

Myrtha Casanova, autora del llibre ‘El poder de la diferencia’ (LID Editorial)

• Puedes leer este artículo en castellano en este enlace.