24.9 C
Barcelona
Dimecres, 3 juny 2020

La bogeria no existeix

Apunta't al nostre Newsletter

Per estar al dia de totes les notícies, anuncis i ofertes especials

També has de llegir...

Cultura commemora els 10 anys de la Llei de la Llengua de Signes Catalana

Nen expressant-se en LSC // Foto: gencat El Departament de Cultura, a través de la Direcció General de...

Un informe del CERMI recull la vulneració dels drets humans de les persones amb discapacitat a Catalunya

L'informe fa referència a la segona activitat de la Guàrdia Urbana // Foto: Ajuntament de Barcelona El Comitè...

Més facilitats de les persones amb discapacitat per accedir als ajuts per pagar el lloguer

La COVID-19 està afectant també al pagament dels lloguers d'habitatges // Foto: Wikimedia Commons La Generalitat de Catalunya...

COCARMI preocupat perquè es pugui retallar la dotació d’atenció a persones amb discapacitat

Una persona amb discapacitat pujant a un taxi adaptat // Foto: Arxiu El president del Comitè Català de...

La Bogeria
La bogeria // Foto: Elena Figoli

Em resulta difícil de fer aquesta afirmació. Entenc que fàcilment es pot atribuir a que tinc un problema greu de comprensió, però tot i així no puc deixar de considerar que no existeix la bogeria, ni les persones trastornades. No existeixen com una malaltia, com ho és el càncer o la diabetis. Les suposades malalties mentals són molt més complexes de determinar; bàsicament, perquè no poden tenir un diagnòstic objectiu, mesurable de forma científica per mitjà de proves neuronals o d’altres.

Abans la homosexualitat era una malaltia mental, ara com que està acceptat socialment, no. Per mi, no són creïbles. Són moltes les persones diagnosticades. 1 de cada 4 ho estarà al llarg de la seva vida. I aquesta xifra, segons les estadístiques, va en augment.

Considero que no són ni seran mai, tota aquesta gent, persones amb problemes mentals, que no són malalts mentals, ni trastornats. Simplement, són i seran persones amb problemes vitals, afectades per la psiquiatria. L’efecte que la psiquiatria pugui tenir sobre aquestes persones no nego que pot ser considerat positiu, El que vull dir és que moltes vegades, penso, que el tractament psiquiàtric va bé perquè està establert que té que anar bé, per exemple l’afecte placebo de les pastilles, o la reconducció del pensament i el comportament cap a la normalitat, també s’assimila de forma positiva, ja que un integra que no és ell el que ha fet o pensat o dit tal cosa sinó la malaltia i que s’ha de curar.

Jo em vaig creure que tenia una malaltia mental. Tothom del meu voltant s’ho va creure. Vaig rebre una etiqueta i vaig creure que així podria arribar a comprendre’m. Ara em fa bastanta gràcia: resulta força estúpid creure que la meva persona pot quedar definida per un conjunt de símptomes, que en general he vist que gairebé tothom del meu voltant els té o els ha tingut: algunes al·lucinacions, vivències d’autoreferencialitat, obsessions, dolors psicosomàtics, canvis d’humor. És molta la gent que algun cop a la seva vida ha vist o escoltat alguna cosa que no hi era

present; és molta la gent que ha cregut que quelcom anava dirigit a ell/a quan en realitat no hi anava; tothom s’ha obsessionat amb alguna cosa alguna vegada, ha tingut un dolor per motius psicològics, ha experimentat tristesa aguda o alegria injustificada. Tots els símptomes que estan detallats en el DSM-V, són símptomes de la vida; segurament aquells que més ens incomoden, perquè no acabem d’acceptar que siguin part de la vida, de nosaltres, que ignorem i patolotgizem, fruït de la nostra ignorància de la naturalesa humana.

El perill que correm com a societat, si seguim per aquest camí, és caure en una distòpia com la de “Un món feliç”, de Aldous Huxley, ja que sembla que intentem ignorar el dolor real de la vida per mitjà del consumisme, el sexe i les drogues; deixant que l’Estat ens controli estem perdent llibertat d’acció. Sembla que l’hedonisme sigui la felicitat. Sembla que tot el progrés tecnològic i científic només està al servei de la diversió, no l’hem sabut utilitzar per evolucionar humanament, per crear una societat més participativa i conscient.

És significatiu el llenguatge que s’utilitza a l’àmbit psiquiàtric quan reps un diagnòstic: la preocupació més ben intencionada del teu metge és si podràs portar una vida o no “normal”, tots els centres de recuperació (hospitals de dia, centres de dia) estan encaminats a que puguis portar la tant desitjada vida “normal”. Ningú es preocupa amb la mateixa intensitat de que puguis ser o no feliç; això és secundari, se suposa que va de la mà de la vida “normal”; fora d’aquesta, la felicitat queda anul·lada. La paraula “normal”, ve de norma, i la norma la crea la societat perquè sigui ordenada.

El que passa és que si la societat fos com creu ser: democràtica, justa, igualitària, inclusiva, respectuosa, etc., no passaria el que passa, que els que tenen el poder (les grans empreses financeres, la ciència, l’Estat) dominen a la resta, de forma que la “normalitat” no l’estableix la majoria de la gent, sinó que ve imposada i, sinó es compleix, el sistema ja s’encarrega de fer-ho silenciar, a través de la contenció dels hospitals psiquiàtrics (on encara s’utilitzen mètodes violents de contenció, com lligar-te al llit) o les presons.

Jo renego de ser “normal”, i estic orgullosa de la meva diferència, d’haver estat catalogada com “anormal”, perquè seria molt pitjor estar dins de la normativa imperant. Seria una alienada dintre d’un sistema en el que jo no participo activament ni en el que puc créixer com a persona, que té massa, massa coses que per a mi no són normals. I jo quan dic normals, simplement vull dir humanes.

Sincerament, penso, que l’únic que es pot fer perquè hi hagi llibertat real és guanyar-la a nivell legal. Si alguna cosa protegeix a la majoria de persones, és aquest Estat democràtic que cada cop perd més poder per culpa del neoliberalisme; però és l’única sortida que jo veig perquè d’una vegada per totes sigui la majoria qui governi la societat. Quan dic guanyar-la a nivell legal vull dir aconseguir que es respectin les llibertats mentals i que no es patologitzi la diferència ni -ja fa gràcia i tot, de tant estúpid que és-, la naturalesa humana. El problema no el tenim nosaltres, no tenim problemes mentals, simplement no governem la societat.

María HernándezEl Blog d’Activament

- Advertisement -

Articles relacionats

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

Últimes notícies

Un estudi identifica dues noves molècules amb potencial terapèutic contra l’Alzheimer

Investigadors de l’IDIBAPS han participat en un estudi interdisciplinari de la UB que ha identificat dues molècules...

Google crea una App per millorar l’accessibilitat de les persones amb discapacitat cognitiva

L'App permet posar accessos directes amb pictogrames a la pàgina principal // Foto: Google Google ha llançat una...

Barcelona edita un guia per reobrir els serveis de forma accessible i segura

Accessibilitat // Foto: Pixabay L’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) de Barcelona ha editat una guia breu...

El Govern elimina diverses causes mèdiques d’exclusió per accedir a la funció pública

La mesura també afecta al cos de bombers, encara que amb excepcions // Foto: Arxiu El Govern va...

Capaç i Vàlida realitza una classe de yoga inclusiu per exercitar el cos i la ment

Jana Arimany i el seu professor de yoya, Arjuna // Foto: Capaç i Vàlida Capaç i Vàlida, una organització...