Començar a redactar una conclusió objectiva sobre les barreres arquitectòniques d’un país estranger realment sembla molt atrevit, són moltes les característiques urbanes de cada país, ciutat o vila.
Cal deixar la ment en blanc i posar el comptador a zero per aprendre com estan altres ciutats del món a l’hora de mantenir els seus “drets a visita” o drets turístics per a persones amb discapacitat. Una visita que com a mínim un cop a la vida s’ha de fer.
Aquest primer viatge d’aquesta història sense visió, s’ha pogut realitzar gràcies a l’ajuda de la meva família. Sense ells no hagués estat possible: gràcies companys de viatge per aquests tres dies en què vam demostrar ser tres imparables.
La zona on estàvem allotjats va resultar ser un indret preciós, just a vint minuts caminant del Big Ben. Espectacular! La possibilitat d’apropar-nos per primera vegada al gran rellotge estava als nostres peus. Aquella tarda començava a les cinc, feia fred però anàvem equipats, excepte els paraigües que ens els vam deixar a casa.
Per sort la pluja no va arribar fins el dia de marxar quan ja érem dins l’aeroport. Olor i temperatura agradable passejant damunt les fulles d’aquesta tardor plena de tons i colors dins el meu cap.
Les cases baixes guarnides de grans finestres i amb vellut sota els peus ens feien sentir reconfortats mentre s’allunyava la sensació d’humitat i mans fredes. Reconfortable, així és la seva gent, igual que els seus edificis, pràcticament perfectes.
Durant tot el dia següent caminem per gran part del seu colosal mapa. Sense entrebancs, sense pauses amb un gran espectacle de natura, cultura i arquitectura, així com el festival constant d’aquella gent carregada d’amabilitat i bones maneres.
Una gran descoberta pensant que a vegades a la gent que no hi veu se les invisibilitza. Res d’això és cert ans tot el contrari.
Per altra banda i essent tot el més objectiva possible, cal adaptar diversos espais dins determinants edificis, ja siguin històrics, culturals o espais transitats per qualsevol professional, estudiant famílies i també turistes.
Es a dir, un país amb una qualitat humana excel·lent, amb edificis històrics fascinants però fins ara poc accessibles. La sensació que el temps no ha passat pel Londres de Sir Winston Churchill, Shakespeare o Lennon.
Caldria millorar algunes coses que jo m’he trobat. Recordant-vos de manera esperançadora que potser no tots els llocs deuen ser així, ens han quedat molts espais per visitar és per això que tornarem per continuar descobrint aquest territori no massa llunyà.
En resum i a grans trets: Dificultat per cadires de rodes, no hi ha paviment pensat; manca d’ascensors per a persones amb dificultats de mobilitat; ascensors sense que estiguin marcats amb alfabet braille; espais insegurs poc definits o sense definir, per a persones que van amb bastó blanc, indicant que són persones cegues o amb baixa visió; escasses opcions per a persones amb mobilitat reduïda per accedir a l’avió.
Un viatge, una sensació. Això és el que més importa. Quan has de construïr tu mateixa la teva accessibilitat i el mètode que t’ho permet és l’escriptura. És llavors quan apareixen els articles.
Londres, del 28 al 30 de novembre 2024.
