La ballarina Idu Massa es va iniciar en la gimnàstica rítmica formant part de la selecció catalana durant 4 anys al CAR de Sant Cugat. Al 2011 va guanyar la medalla d’Or al Campionats d’Espanya de conjunts. Al deixar la gimnàstica, va descobrir el món de la dansa. Va estudiar al Real Conservatorio de Danza Mariemma de Madrid, on es va graduar en formació professional de Dansa Contemporània a l’Institut del Teatre.
A nivell professional ha col·laborat en una gira del grup de música català Els Amics de les Arts. Actualment treballa com a professora de dansa en diferents escoles pel territori empordanès i, forma part de la companyia de dansa CREA Dance Company, amb la coreògrafa Maria Rovira. A més ha participat en altres projectes artístics i pedagògics.
Molts, jo inclosa, la vam descobrir en la gira ‘Els dies més dolços’ del grup musical Els Amics de les Arts, posant moviment i coreografies a les cançons de la banda. Tenia ganes de conèixer-la millor i saber quina relació té amb la discapacitat.
Què volies ser de gran?
Fa uns anys vaig trobar una llibreta de quan feia P3 a l’escola, on hi ha escrit que de gran volia ser: ballarina i mestra. Més endavant vaig tirar pel món de l’esport i sempre he tingut clar que em volia dedicar a alguna activitat relacionada amb la salut, l’activitat física o l’ensenyament.
Quines sensacions tens quan balles?
Per mi ballar és trobar la meva pau. Em podria definir com una persona bastant activa i xerraire, quan ballo però, sento un estat de serenitat i plaer únics. És una manera de connectar amb mi mateixa, i si a més, hi ha un públic, em dóna la possibilitat de compartir una part de mi molt pura i sensible.
La dansa t’ha permès conèixer millor el teu cos?
La dansa fa que cada cop que ballo o improviso em descobreixi una mica més, ja no a nivell físic sinó més aviat creatiu. Jugar amb els límits del cos i del moviment fa que evidentment, em vagi coneixent una mica més cada vegada.
Per què creus que molta gent menysprea la dansa?
Crec que tothom en certa manera té una relació amb la dansa, pot ser més o menys professional, però considero que la dansa està lligada a la nostra manera de ser i relacionar-nos. Més que gent que menyspreï la dansa en si, crec que hi ha gent que no ho considera una feina valorable com qualsevol altre o una feina imprescindible socialment, a vegades és considerada més un “hobby”. Això crea conflictes dintre del món laboral, si no hi ha un recolzament econòmic al darrera, ja sigui a nivell estatal o privat, moltes vegades ens trobem en una situació de precarietat laboral i ens dificulta poder treballar 100% d’una manera digne.
T’hem pogut veure en la gira dels Amics de les arts, ‘Els dies més dolços’. Com et vas preparar per a la gira?
Al ser ballarina activa no vaig necessitar una preparació extra més enllà del temps que li vaig dedicar a preparar les coreografies i els assajos que vam fer amb el propi grup. Llavors a cada concert havia d’adaptar-me a l’espai en concret de cada lloc.
Com es treballar amb els Amics de les arts?
Va ser una experiència molt enriquidora i emocionant! Hi ha un equip molt potent i professional que s’encarrega de que tot vagi bé a nivell tècnic i personal. Compartir escenaris amb ells i la Maria de Palol (la Cellista), va ser molt divertit i impressionant. Em sento molt afortunada i agraïda d’haver pogut gaudir d’aquesta gira.
En que et consideres poc hàbil?
Podria dir que creant material coreogràfic. Em costa crear frases de moviment fixes, m’hi he de passar una bona estona canviant i provant moviments i possibilitats.
Quina relació tens amb la discapacitat?
He treballat com a professora de dansa inclusiva per a una fundació i, a més a més, amb unes companyes estem en procés d’engegar un projecte artístic on volem crear un espai de dansa inclusiva real.
Creus que la dansa és una bona forma d’integració per a les persones amb discapacitat?
Crec que la dansa és un llenguatge universal i que tothom hauria de tenir accés a sessions on es connecti amb el cos i les emocions. Estic molt a favor de la dansa com a mitjà comunicatiu i expressiu més enllà de les característiques determinades de cadascuna. Crec plenament que és un espai on es poden trencar moltes barreres socials i per tant, establir un lloc d’integració real.
