Quan imaginem els atributs d’una societat inclusiva, gairebé sempre, hem d’incloure la cultura de l’esforç i del talent. Dic això, aprofitant que entrevisto al Guillem Clua que representa un exemple en aquest àmbit. Amb el Guillem experimento una metodologia que combina sentit comú, passió per viure i esperit emprenedor. Una metodologia que necessitem per viure i per fer avançar la societat. Gràcies Guillem per tota la tasca que fas i per voler sortir a l’entrevista.
Qui és Guillem Clua?
Sóc dramaturg, guionista i creador d’històries. Des de fa anys, em moc entre el teatre, el cinema i la televisió, intentant sempre trobar narratives que connectin amb la realitat i que sacsegin consciències, però sense renunciar a les emocions. La meva feina sovint parla de drets, de memòria, d’amor i també d’injustícies. M’interessa especialment donar veu a col·lectius que històricament han estat silenciats, com el de les persones LGTBI.
Què és per a tu la discapacitat?
És una realitat diversa que forma part intrínseca de la nostra societat. Per mi, no defineix la persona, sinó que posa de manifest com el sistema decideix o no adaptar-se a les necessitats de tothom. El repte no és “normalitzar” la discapacitat, sinó reconèixer-la com una part natural del nostre entorn i construir plegats una societat que no exclogui ningú.
Tens alguna persona propera diagnosticada amb una diversitat funcional?
Sí, dues persones properes conviuen amb l’esclerosi múltiple, cadascuna en fases diferents de la malaltia. Conèixer la seva realitat m’ha fet entendre millor molts aspectes de la discapacitat, des del dia a dia fins als entrebancs estructurals. També m’ha ajudat a entendre com de necessari és parlar des del respecte, escoltar més i actuar millor com a societat.
Com penses que des del món del cinema o del teatre podeu col·laborar en la construcció d’una societat més inclusiva?
Podem fer molt. Primer de tot, oferint representació real, no estereotipada, de les persones amb discapacitat. Però també obrint les portes perquè formin part activa de la creació cultural, des de la interpretació fins a la direcció o el guió. Personalment, vaig tenir l’honor de tutoritzar un projecte audiovisual de l’Anna Marchessi, una creadora amb una mirada potent i necessària, i espero que aviat arribi al públic. Aquest tipus de veus són imprescindibles.
Quins camps o àmbits al teu parer ha d’incloure la inclusió?
Tots. L’educació, els mitjans de comunicació, el món laboral, i per descomptat l’oci i la cultura… La inclusió no pot ser parcial ni puntual. Cal una mirada global que posi la diversitat funcional al centre i que garanteixi drets, accessibilitat i reconeixement a tots els nivells.
Has conegut alguna actriu o actor de teatre o de cinema amb algun tipus de discapacitat?
Sí, n’he conegut diversos i n’he vist els seus espectacles. Malauradament, encara no he tingut l’oportunitat de treballar amb ells i elles, però estic convençut que la seva presència enriquiria profundament qualsevol projecte, no només pel seu talent, sinó també per la perspectiva única que aporten. En aquest sentit admiro molt la tasca que fa Clàudia Cedó al capdavant d’Escenaris Especials.
S’hauria de contractar actors i actrius amb discapacitat per a papers que no girin només entorn de la seva condició
Quins reptes penses que el teatre o cinema té davant respecte la discapacitat?
El gran repte és passar de la invisibilitat a la normalització real. Això vol dir contractar actors i actrius amb discapacitat per a papers que no girin només entorn de la seva condició. Vol dir trencar tòpics, oferir oportunitats reals de formació i creació, i entendre que la diversitat no és un obstacle, sinó una font de creativitat i veritat escènica i audiovisual.
Què els hi diries a aquelles persones diagnosticades amb diversitat funcional que volen ser guionistes?
Que s’hi llancin! Que no deixin que ningú posi en dubte la seva capacitat de crear mons, personatges i històries. La seva visió és única i imprescindible. I el món necessita conèixer-la.
Què els hi diries a aquelles persones diagnosticades d’una diversitat funcional i que formen part del col·lectiu LGTBI es veuen doblement excloses de la societat?
Que no estan soles. Que hi ha xarxa, hi ha comunitat i hi ha espais que poden acollir-les i empoderar-les. La seva existència és un acte de resistència i alhora una font d’orgull per a tots i totes les persones LGTBI. I nosaltres tenim la responsabilitat col·lectiva de construir un món on ningú hagi de triar entre ser qui és i ser acceptat.
Quins són els teus referents?
Les meves influències teatrals venen del teatre anglosaxó, especialment els de caire més polític com Tony Kushner o Martin Sherman. A un nivell més personal, tinc molts referents, i molts d’ells no són públics ni mediàtics. Són persones que han sabut viure amb coherència, valentia i compromís malgrat els entrebancs, especialment en la lluita per als drets LGTBI. També admiro profundament aquells creadors i creadores que han contribuït a fer un món més just.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Són essencials. Fan una feina que sovint és invisible, però absolutament vital. Estan al costat de les persones, defensen drets, i promouen una societat més cohesionada. Haurien de tenir més suport institucional i social, sens dubte.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
No el coneixia, però crec que és una iniciativa necessària i molt valuosa. És necessari que les persones amb discapacitat no siguin només objecte de notícia, sinó que tinguin un mitjà per expressar opinió, agència i discurs propis. Moltes gràcies per la invitació a participar-hi!
