Fa uns quants anys vaig tenir un accident a conseqüències del qual no puc signar. Segons la Llei, una persona adulta i amb coeficient intel·lectual normal, si no pot signar no pot comprar ni vendre res per si sola que necessiti escriptura pública.
Ha de presentar dos testimonis que garanteixin que la persona en qüestió és ella. Ni notari, ni res de res pot testificar que la petjada dactilar és seva (només dos testimonis). Aquí ve el dilema: al segle vint-i-un a un individu que tingui un accident o per qualsevol altre motiu no pugui signar li queda coartada la llibertat de comprar un pis, fer uns poders notarials sense possibilitat que la seva intimitat es vegi vulnerada.
Al segle vint-i-un a un individu que tingui un accident o per qualsevol altre motiu no pugui signar li queda coartada la llibertat. No és de rebut que una llei que t’ha de protegir serveixi per humiliar-te
Aquí la Llei atenta contra una minoria, està antiquada i entristeix la persona afectada tant! Els responsables l’haurien de revisar immediatament, ja que no és de rebut que una llei que t’ha de protegir serveixi per humiliar-te. El notari ha de poder (ell solet) testificar que l’empremta és de la persona que la plasma, com fa amb qualsevol fill de veí, quan garanteix que aquella firma és de qui la rubrica, sense necessitat d’haver de recórrer a dos amics, dos veïns, etc.
Anímicament em sento vergonyosament ultratjat quan he d’efectuar qualsevol supòsit que requereixi “dues persones”. Exigeixo poder ser com els altres a l’hora d’escripturar qualsevol propietat, no vull veure’m com un titella manejat per mans alienes.
Dubto que en qualsevol país desenvolupat degraden de tal manera als ciutadans en plenes facultats. Cada cop que decidim gestionar alguna cosa nostra. Com si no ens pertanyés.
