Pau Garcia-Milà és d’aquelles persones que no es conformen amb seguir camins traçats. Ha convertit la curiositat en una manera de viure i la innovació en una eina per entendre el món. Però darrere l’emprenedor que parla de tecnologia i futur hi ha algú que defensa una idea senzilla però essencial: el progrés només té sentit si ajuda a fer la vida més humana.
En un moment en què la tecnologia transforma la societat, Pau recorda que les veritables limitacions sovint no són les de les persones, sinó les barreres que el seu entorn construeix. Per això reivindica la innovació com una eina d’inclusió, capaç d’obrir oportunitats i de convertir la diversitat en una font de valor i de talent.
La seva mirada també està marcada per una experiència personal significativa: als 35 anys va rebre el diagnòstic de TDAH. Aquell descobriment li va permetre entendre millor el seu recorregut i assumir que moltes diferències no són mancances, sinó formes diverses d’habitar el món. En aquesta conversa amb Plantant Cara, Pau Garcia-Milà reflexiona sobre tecnologia, intel·ligència artificial i inclusió, i ens recorda que el futur més important és aquell que construïm entre tots, sense deixar ningú enrere.
Qui és Pau Garcia-Milà?
Soc emprenedor i divulgador tecnològic. Fa més de vint anys que treballo creant empreses vinculades a la innovació i la tecnologia. Actualment soc cofundador i co-CEO de Founderz, una escola digital especialitzada en intel·ligència artificial que vam crear amb l’emprenedora Anna Cejudo amb l’objectiu d’ajudar professionals i organitzacions a entendre i aplicar la IA de manera pràctica, responsable i útil.
Què és per a tu la discapacitat?
Per a mi, la discapacitat és una característica més dins de la diversitat humana. El repte no és tant la diferència en si mateixa com les barreres que la societat, les organitzacions o la tecnologia poden generar. Quan eliminem aquestes barreres i creem entorns inclusius, emergeix el talent que sovint havia quedat invisibilitzat.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Sí, al llarg de la meva vida he conegut persones properes amb diferents realitats i necessitats. Aquestes experiències m’han ajudat a entendre que cada persona és única i que les etiquetes expliquen molt poc del seu potencial.
Què és Founderz i quins objectius us marqueu?
Founderz és una escola digital especialitzada en intel·ligència artificial i negoci. La nostra missió és ajudar professionals, empreses i la societat a entendre, adoptar i aprofitar la IA de manera responsable. En només uns anys hem format més de 700.000 professionals a tot el món i hem acompanyat més de 1.700 empreses en els seus processos d’adopció de la intel·ligència artificial. El nostre objectiu és que cada vegada més persones puguin utilitzar aquesta tecnologia amb criteri, coneixement i impacte real. 5.
La tecnologia està millorant realment la vida de les persones amb discapacitat o encara hi ha massa barreres per superar?
Està millorant moltes coses i ho està fent a una velocitat extraordinària. Avui existeixen eines d’accessibilitat, assistents intel·ligents o sistemes de suport que fa pocs anys semblaven ciència-ficció. Però encara hi ha barreres importants. La tecnologia per si sola no resol els problemes si no es dissenya pensant en les persones. L’accessibilitat no hauria de ser una adaptació posterior, sinó un criteri de disseny des del principi.
La tecnologia per si sola no resol els problemes si no es dissenya pensant en les persones. L’accessibilitat no hauria de ser una adaptació posterior, sinó un criteri de disseny des del principi
Quines innovacions creus que poden transformar més el futur de les persones amb discapacitat?
Històricament, les persones s’han hagut d’adaptar als sistemes. Crec que la gran innovació dels pròxims anys serà justament la contrària: que els sistemes s’adaptin a les persones. La combinació de tecnologia i intel·ligència artificial permetrà avançar cap a entorns molt més personalitzats, flexibles i capaços de respondre a necessitats diferents. Això pot tenir un impacte enorme en la inclusió perquè, sovint, les barreres apareixen quan intentem que tothom encaixi en el mateix model.
La intel·ligència artificial pot ser una gran aliada per a la inclusió?
Sí, absolutament. La IA té el potencial de reduir moltes barreres d’accés a la informació, a la formació i l’ocupació. Però perquè això passi cal que es desenvolupi i s’utilitzi amb responsabilitat. La tecnologia pot amplificar oportunitats, però continua sent el criteri humà el que determina si s’està utilitzant per generar un impacte positiu.
Quins són els principals reptes tecnològics que encara afronta el col·lectiu de persones amb discapacitat?
Un dels principals reptes és que moltes solucions encara no neixen amb una visió realment inclusiva. També existeixen diferències en l’accés a la tecnologia, en la formació per utilitzar-la i en els costos associats. La innovació ha avançat molt, però encara hem d’aconseguir que sigui més accessible per a tothom.
Creus que les empreses tecnològiques tenen prou en compte l’accessibilitat quan dissenyen productes i serveis?
Cada vegada més, però encara no prou. Hi ha una major sensibilitat que fa uns anys, però sovint l’accessibilitat continua veient-se com un requisit a complir en lloc d’una oportunitat per dissenyar millors productes per a tothom. Les empreses que ho entenguin abans també tindran un avantatge competitiu.
Una persona amb discapacitat parteix en igualtat d’oportunitats a l’hora d’emprendre?
En molts casos encara no. Existeixen barreres físiques, tecnològiques i socials que poden dificultar el camí. Tot i això, l’emprenedoria també és un espai on moltes persones troben maneres de construir els seus propis entorns i demostrar capacitats que sovint no havien estat reconegudes pels models tradicionals.
Quines qualitats creus que desenvolupen moltes persones amb discapacitat que poden ser útils en el món empresarial?
No m’agrada generalitzar, perquè cada persona és diferent. Però sovint veiem una gran capacitat d’adaptació, resiliència, resolució de problemes i creativitat davant els obstacles. Són competències molt valuoses en qualsevol projecte empresarial.
Existeixen diferències en l’accés a la tecnologia, en la formació per utilitzar-la i en els costos associats. La innovació ha avançat molt, però encara hem d’aconseguir que sigui més accessible per a tothom.
Com pot una empresa convertir la diversitat en un avantatge competitiu real?
Deixant de veure-la com una qüestió de compliment o d’imatge. La diversitat aporta perspectives diferents, maneres alternatives de resoldre problemes i noves formes d’innovar. El talent no es perd perquè no existeixi, sinó perquè moltes vegades el col·loquem en el lloc equivocat. Quan les persones poden aportar des de les seves fortaleses, les organitzacions funcionen millor.
Com podem evitar que la discapacitat condicioni les expectatives que es tenen d’una persona?
Posant el focus en les capacitats i no en les limitacions. Cal entendre que dues persones poden arribar als mateixos resultats seguint camins diferents.
Quins consells donaries a una persona amb discapacitat que vol crear el seu propi projecte?
Li diria el mateix que a qualsevol emprenedor. Que no esperi a sentir-se preparada del tot, perquè aquest moment probablement no arribarà mai. Que busqui un problema real que vulgui resoldre, que construeixi una xarxa de suport i que s’envolti de persones amb capacitats complementàries. Les grans empreses acostumen a néixer de la combinació de talents diferents.
Has explicat obertament la teva experiència amb el TDAH. Quins aprenentatges t’ha aportat?
Em van diagnosticar TDAH als 35 anys i això no va canviar qui era, però em va ajudar a entendre’m millor. Vaig descobrir que no era una qüestió de falta d’atenció, sinó de dificultat per decidir on posar-la. I això em va ajudar a entendre moltes coses que abans interpretava com defectes personals. Vaig descobrir que no era tant una dificultat per concentrar-me com una dificultat per triar en què concentrar-me. També vaig entendre millor el meu hiperfoc i vaig aprendre a construir sistemes i equips que compensessin allò que em costa més.
Creus que la societat continua entenent poc què significa viure amb TDAH?
Sí. Encara hi ha molts estereotips. Sovint es redueix a una qüestió d’atenció quan és molt més complex. També es tendeix a romantitzar-lo o, al contrari, a veure’l només des de les dificultats. La realitat és que té aspectes complicats i també fortaleses, i entendre aquest equilibri és important.
Què li diries a un jove amb TDAH que sent que no està a l’altura dels altres?
Li diria que no es compari constantment amb la resta. Durant anys em van repetir que podia esforçar-me més i jo acabava pensant que hi havia alguna cosa que fallava en mi. Amb el temps vaig entendre que simplement processava les coses d’una manera diferent. El més important és trobar allò que et desperta interès, el teu hiperfoc, i construir a partir d’aquí.
Creus que encara mesurem l’èxit amb criteris massa rígids?
Sí. Continuem associant l’èxit a itineraris molt concrets, quan la realitat és que hi ha moltes maneres diferents d’aportar valor. També passa a l’escola i a les empreses, continuem mesurant moltes persones amb la mateixa vara. I quan fem això, no només generem frustració; també perdem talent.
Quin és el prejudici sobre la discapacitat que més et preocupa?
El prejudici que associa diferència amb menys capacitat. És probablement el més limitant de tots. Quan assumim que una persona podrà aportar menys abans fins i tot de conèixer- la, estem desaprofitant talent, oportunitats i innovació. El repte és deixar de definir les persones per allò que els costa i començar a valorar-les pel que poden aportar.
Quin són els teus referents?
No he estat mai gaire de tenir un únic referent. M’inspiren persones capaces de veure oportunitats allà on la resta només veu problemes. Em fascinen els/les emprenedors/es, científics/ques o educadors/es que qüestionen allò establert, però també les persones anònimes que conviuen cada dia amb dificultats importants i continuen avançant. D’elles també s’aprèn molt.
Quina opinió et mereixen les entitats del tercer sector?
Crec que fan una feina extraordinària i sovint poc visible. Són organitzacions que treballen cada dia per donar resposta a necessitats socials molt reals, i ho fan amb recursos limitats però amb un compromís enorme. Precisament per això crec que la tecnologia i la intel·ligència artificial poden ser especialment útils en aquest àmbit: no per substituir persones, sinó per alliberar temps de tasques administratives i permetre que els equips es concentrin en allò que realment importa, que són les persones. I de fet, moltes de les innovacions més interessants en accessibilitat i inclusió han arribat gràcies a entitats que detecten necessitats reals abans que ningú.
Quina opinió tens sobre l’existència d’un mitjà de comunicació anomenat Diari de la DisCapacitat?
Em sembla molt necessari. Una societat inclusiva també necessita espais que donin visibilitat a realitats que sovint queden fora de la conversa pública. Mitjans especialitzats com el Diari de la DisCapacitat ajuden a informar, trencar estereotips i generar debat. I això és important perquè la inclusió comença moltes vegades per la comprensió i el coneixement.
Què et sembla el projecte Plantant Cara?
Em sembla un projecte molt valuós perquè ajuda a canviar la mirada. Massa sovint parlem de discapacitat des de les limitacions i no des de les capacitats. Plantant Cara posa nom, veu i experiències reals a persones que tenen molt a aportar. Quan coneixem aquestes històries és més difícil mantenir prejudicis. I això és important perquè la inclusió no comença quan adaptem un espai, sinó quan canviem la manera de veure els altres. Per això valoro especialment qualsevol projecte que contribueixi a canviar la mirada de la societat i a generar referents positius. Necessitem més espais que ajudin a normalitzar la diversitat i a entendre que hi ha moltes maneres diferents de pensar, aprendre, treballar i aportar valor.
