L’accés al mercat de treball continua sent una assignatura pendent per a les persones amb Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA). Segons s’ha posat de manifest en el diàleg ‘Autisme sense discapacitat intel·lectual: necessitats i desafiaments actuals’, organitzat per l’agència de notícies Servimedia i Autisme Espanya, entre el 76% i el 90% d’aquest col·lectiu es troba a l’atur. El comunicador autista Dari Goitia ha estat l’encarregat de visibilitzar aquestes xifres, destacant que per a aquestes persones el treball és vital, ja que «el treball ens dóna independència, la independència dóna autosuficiència i la autosuficiència és autoestima».
En la trobada han participat veus autoritzades com la directora tècnica d’Autisme Espanya, Ruth Vidriales; Cristina Gómez, membre de la seva Junta Directiva; Eva García, integrant de la Junta Directiva de la Confederació Asperger Espanya; i l’activista Adriana Patricia Sánchez. Durant el debat, s’ha assenyalat que els protocols de selecció d’empreses públiques i privades són el principal obstacle. Segons Goitia, sovint es prioritza la comunicació o el compliment de normes no escrites: «moltes vegades no es valora tant la capacitat real per exercir el lloc com la comunicació, el compliment de normes no escrites o la forma de resoldre situacions en una entrevista».
L’estigma de la discapacitat invisible
Un dels grans reptes és la invisibilitat de la condició. Al no tractar-se d’una discapacitat física, les dificultats d’adaptació sovint es malinterpreten en l’entorn laboral. «Quan no se’ns nota la discapacitat i sorgeix alguna dificultat, s’interpreta com a falta de professionalitat, immobilisme o tossudesa», ha lamentat el comunicador. Aquesta situació es veu agreujada per l’estigma social, tot i que s’ha recordat que l’autisme no és una malaltia mental, sinó una condició inherent a la persona: «nacem sent autistes, vivim sent autistes i morirem sent autistes. No té sentit ocultar-ho».
Davant d’aquest escenari, els experts defensen un canvi de paradigma en el qual les empreses s’interroguin sobre en quin lloc pot encaixar la persona, en comptes de forçar-la a encaixar en un procés rígid. En aquest sentit, la figura de l’ocupació amb suport s’ha definit com un «assegurança de vida», ja que ofereix un referent per gestionar situacions imprevistes. Segons ha conclòs Goitia, disposar d’aquest acompanyament permet que «el teu rendiment i les teves capacitats es mostrin molt més», garantint una autonomia que el col·lectiu necessita «fins i tot més» que la resta de la població.
