El sistema educatiu encara és lluny de ser inclusiu. Aquesta és la principal conclusió de l’informe ‘El decret d’escola inclusiva cinc anys després, un desplegament insuficient?’ que es va presentar ahir al Debat ‘Catalunya Social’ que organitza la Taula del Tercer Sector Social i la Plataforma d’Infància de Catalunya.
El nou dossier, elaborat per la periodista especialitzada en temes socials Núria Martínez, analitza l’aplicació del decret d’escola inclusiva, cinc anys després de la seva aprovació l’any 2017, i posa el focus en les mancances i reptes pendents per garantir la participació de tot l’alumnat en els entorns escolars ordinaris, amb independència de les seves condicions i capacitats.
El decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu té com a finalitat assegurar que tots els centres educatius sostinguts amb fons públics dins l’àmbit de l’ensenyament no universitari siguin inclusius mitjançant l’establiment de criteris que orientin l’organització i la gestió dels centres, l’ordenació de mesures i suports per a l’atenció educativa i per a la continuïtat formativa de tots i cadascun dels i les alumnes. També preveu la diversificació de l’oferta de serveis dels centres d’educació especial per esdevenir centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos per als centres educatius ordinaris.
Unes dades lluny de les previsions
Però malgrat la redacció del decret, la principal conclusió que es desprèn de l’informe és que no hi han hagut prous avenços. Segons dades del departament d’Educació, l’increment previst en actuacions del decret des del curs 2017-2018 fins al curs 2020-21 havia de ser de 142 milions d’euros. L’increment real en actuacions del decret pròpiament ha sigut de 117,5 milions, és a dir, 24,5 milions menys dels previstos, però, la mateixa conselleria assegura que l’augment real de despesa en educació inclusiva, més enllà del decret, ha sigut de 264 milions d’euros. A Catalunya, hi ha 39.596 alumnes amb necessitats educatives especials, segons el Departament d’Educació.
Més enllà dels números, la realitat és que el professorat denuncia que està sobresaturat i que no pot atendre de manera adequada l’alumnat que té necessitats educatives especials. D’aquí se’n deriva una de les principals queixes de la comunitat educativa: la falta de transparència en la distribució dels recursos del decret.
La manca de dades acurades per mesurar i avaluar el seu desplegament i perquè, per tant, no hi ha la possibilitat d’ordenar-los o redistribuir-los en funció de les necessitats reals.
De retruc, la mala aplicació del decret comporta que moltes famílies no vulguin escolaritzar els seus fills/es en centres ordinaris perquè creuen que no rebran una atenció i uns suports adequats i, d’una altra banda, també fa que per la incorrecta aplicació moltes d’altres no puguin matricular els seus fills/es en escoles ordinàries, tot i que així ho desitgen.
A tot això s’ha d’afegir la manca d’edificis i material 100% accessibles; que els centres d’educació especial no s’estan convertint en CEEPSIR (centre han d’oferir un suport intensiu a l’alumant amb necessitats educatives que vol anar als centres ordinaris); i que, en general, la comunitat educativa continua sense comptar amb una mirada inclusiva transversal.
Aquesta conjuntura està provocant que L’alumnat amb necessitats educatives especials no s’està matriculant als centres ordinaris com estableix el decret. Tot el contrari, el nombre d’alumnes amb necessitats educatives especials escolaritzat en centres d’educació especial no ha parat de créixer des que es va aprovar el decret en números absoluts. Ha passat de 5.143 alumnes el curs 2016/2017 a 6.153 el curs 2021-2022.
D’altra banda, l’alumnat amb necessitats educatives especials està sobrerepresentat als centres públics i infrarepresentat als centres concertats, en contra de la política contra la segregació escolar. Des del curs 2016 fins ara, l’escola pública té matriculat prop del 70% de l’alumnat amb necessitats educatives especials mentre que l’escola concertada només en té matriculat al voltant del 30% d’aquest alumnat.
Encara més il·lustratiu és el fet que l’alumnat amb necessitats educatives especials és pràcticament inexistent en la formació postobligatòria. Si l’educació inclusiva presenta mancances notables a l’etapa obligatòria, la situació empitjora a l’ensenyament postobligatori on el nombre d’alumnes amb necessitats educatives especials és baix perquè representa entre un 1,5% i poc més d’un 2% del total d’alumnes. Mentre que al curs 2021/2022, hi havia 14.013 alumnes a primària i 11.610 a l’ESO, a l’educació infantil només se’n registraven 4.894. El número encara és més baix al batxillerat (583), la formació professional (620), els itineraris formatius específics (969) o els programes de formació i inserció (754).
Com canviar les coses
L’informe sobre el dret a una escola inclusiva també apunta una sèrie de mesures perquè l’escola inclusiva sigui una realitat, que passa per: aplicar un pla de xoc; garantir l’accessibilitat universal als centres educatius; formar la comunitat educativa; acompanyar l’equip amb professional especialtizats; promoure més la inclusió a l’escola concertada, la formació postobligatòria i les activitats de lleure; fer més sensibilització social; aplicar canvis en el sistema d’avaluació; aplicar canvis en els horaris i en el calendari; i instaurar l’escola inclusiva a tot el territori.
