Llegeixo un article a El País Semanal titulat “El que fa que una parella funcioni”. Considera que col·laborar amb una altra persona es converteix en tenir una vida humana, on és l’empatia, compartint les vulnerabilitats amb l’altra persona. El tema es pot extrapolar la diversitat funcional. La diversitat funcional és també un benefici en les relacions. Per mi és un assumpte essencial, que visc i penso cada dia.
La primera fita és que la intimitat va més enllà de la proximitat física. Això és obvi per a les persones amb diversitat funcional. Qualsevol relació amb una altra persona —sigui o no parella— va més enllà del que és físic. El meu físic és diferent per culpa d’un accident que vaig tenir fa 13 anys. No està normalitzat ni és als cànons normals de bellesa. Per nosaltres és més important anar més enllà del que és físic.
La segona fita és que compartir es converteix en allò essencial. Depenem més de les altres persones, i hi tenim més confiança. Es converteixen en un refugi no només emocional sinó en un ingredient indispensable en qualsevol relació. Col·laborar i fer coses junts porta a tenir una vida sana i creativa. Som proclius a la col·laboració.
La nostra vida és un procés en transformació. La nostra accessibilitat canvia. Al mateix temps la relació amb l’entorn, i amb altres persones, es transforma
La tercera fita és la col·laboració i la co-creació. La complexitat és intensa perquè les persones amb diversitat funcional tendim a fer les coses de manera diferent. L’important és entendre que cometes més errors i ets més vulnerable. No ets perfecte, per això aconsegueixes fer el mateix, però altrament. Tenim l’anhel de cooperar.
La fita següent és que hem de viure en la realitat de la diversitat funcional. No podem fugir d’aquesta diversitat funcional. No és ja que sigui injust, sinó que hem de viure amb això. Però podem percebre la vulnerabilitat com un avantatge per a fer coses. Som més flexibles en les coses que fem. Necessitem més ajuda en allò personal i en allò físic. Acceptem la imperfecció.
En resum, entenem la vida com una cosa dinàmica, mai fixa. La nostra vida és un procés en transformació. La nostra accessibilitat canvia. Al mateix temps la relació amb l’entorn, i amb altres persones, es transforma. Així entenem la vida com una cosa dinàmicai per això funciona.
