Mai pujaré a l’Everest, ni baixaré per un riu d’aigües braves… és més, mai caminaré al costat del mar encara que podré acariciar la seva brisa passejant, però podré fer cim a la cúspide de la rectitud, honradesa, equanimitat… Gaudiré utilitzant el “camp” un de la felicitat, faré servir a poquet la seva utilitat beneficiosa, la combinaré amb el desconsol que la vida, només per utilitzar-la em cobra, no correré una marató, ni els cent metres llisos… Ni tan sols estrènyeré la mà d’un amic, però el cim d’una “lluita” constant la tornaré a trepitjar… Estrenyiré amb força l’amistat, en silenci intentaré “profanar-la” perquè se senti més amiga. Dormiré mentre sigui necessari al “camp” dos i mimaré el que pugui la il·lusió, els somnis… La fascinació per viure intentaré que segueixi fluint en les meves idees. El cim d’un despertar casual serà suficient per escalar amb naturalitat les parets glaçades de la discòrdia, intentaré afrontar la perillosa ascensió amb les eines de l’experiència.
La fascinació per viure intentaré que segueixi fluint en les meves idees. El cim d’un despertar casual serà suficient per escalar amb naturalitat les parets glaçades de la discòrdia
Mai pujaré a l’Everest, tampoc tenallaré amb les meves mans el volant de cuir d’un automòbil… Intento “lliurar” del nèctar de la vida. No baixaré al fons del mar, ni tan sols em rebolcaré a les aigües manses d’una platja deserta… No obstant acariciaré amb la mirada els matisos espontanis que m’ofereix la meva curiositat innata.
Mai pujaré a l’Everest, no m’afligeixo per això, no ploro per no córrer els cent metres llisos… Em ric i a riallades en fer cim a la cúspide de la meva muntanya, la més alta, cosa que tan sols em serveix per passejar amb entusiasme pels seus vessants, les seves parets costerudes… tenallar amb forces al volant… el de cada dia.
