En els darrers anys s’ha posat un gran èmfasi en la diversitat, tant a les ciutats com a la naturalesa i entre les persones, considerant-la un valor positiu. La diversitat s’ha convertit en un pangea de moltes polítiques contemporànies. No obstant això, és important diferenciar, contextualitzar i comprendre cadascuna de les seves manifestacions per identificar tant els seus beneficis com les dificultats que poden sorgir quan es promou un tipus determinat de diversitat en detriment dels altres.
Afavorir la diversitat pot generar tensions socials si no es gestiona adequadament. En alguns casos, aquestes tensions provoquen reaccions de rebuig cap a determinats col·lectius i afavoreixen l’auge de moviments ultranacionalistes o de discursos que prioritzen unes identitats sobre altres.
Des d’una perspectiva social, hi ha múltiples formes de diversitat que poden coexistir en diferents moments i llocs. Entre elles destaquen la diversitat ètnica, religiosa, lingüística, educativa, generacional, cultural o econòmica, entre moltes altres.
Per exemple, Girona compta amb una diversitat important vinculada a l’esport del ciclisme; Nova York destaca per la diversitat lingüística; Londres per la seva diversitat ètnica; Toronto per la seva diversitat nacional; Jerusalem per la seva diversitat religiosa; Tòquio per la seva diversitat generacional; i Boston per l’elevada diversitat educativa derivada de la concentració de universitats i centres de recerca.
De manera més específica, la diversitat social fa referència a la convivència de persones amb diferents orígens, cultures, nivells econòmics, experiències i formes de vida en un mateix espai. Aquesta diversitat constitueix una font de riquesa col·lectiva, afavoreix la innovació, la creativitat i aprenentatge mutu. No obstant això, també pot donar lloc a processos de segregació, guetització o marginació quan determinats grups queden aïllats o es produeixen desigualtats persistents. Així mateix, alguns fenòmens, com la concentració de comunitats d’expatriats o determinats processos de gentrificació, poden desplaçar la població local. De la mateixa manera, les diferències religioses o identitàries, quan es instrumentalitzen políticament, poden arribar a provocar conflictes socials i fins i tot bèl·lics.
No sóc cap discapacitat, l’entorn em discapacita. No es tracta d’incloure els qui són fora, sinó d’eliminar les barreres que generen exclusió
La biodiversitat, per part seva, és essencial per a l’equilibri dels ecosistemes i per a la sostenibilitat i diversitat del planeta. Tot i això, de vegades entra en tensió amb models productius basats en el capitalisme de la maximització del rendiment, la mecanització de la producció, la reducció de costos i la simplificació de la gestió. Tot i així, la conservació de la biodiversitat constitueix una condició indispensable per garantir la sostenibilitat ambiental i la convivència a llarg termini.
La diversitat funcional fa referència a la varietat de capacitats físiques, sensorials, cognitives o intel·lectuals presents a les persones. A diferència de la diversitat social, aquesta dimensió es relaciona amb les diferents maneres que té un individu dinteractuar amb el entorn. Alhora, cada individu té una diversitat d’interessos, experiències i formes de participar a la societat. Una persona es pot sentir vinculada a la feina, a l’esport, a la cultura, l’accessibilitat o les diferents realitats nacionals, ètniques i culturals. Aquesta diversitat personal enriqueix l’experiència humana, encara que el repte consisteix que no romangui únicament en l’àmbit individual, sinó que contribueixi a construir una societat veritablement inclusiva.
En aquest sentit, resulta més adequat parlar de transformar la societat que de «incloure» a determinades persones en ella. Les persones amb diversitat funcional ja formen part de la societat i no necessiten ser incorporades a un sistema del qual mai no han estat absents. El que ha de canviar és l’entorn perquè totes les persones puguin participar en igualtat de condicions. No sóc cap discapacitat, l’entorn em discapacita. No es tracta d’incloure els qui són fora, sinó d’eliminar les barreres que generen exclusió.
En definitiva, la diversitat constitueix una realitat present tant a la dimensió social com a la personal. S’ha d’entendre com un principi fonamental per construir ciutats i societats més justes, resilients, accessibles i innovadores. Només des del reconeixement de totes les formes de diversitat serà possible avançar cap a comunitats veritablement inclusives, on les persones amb diversitat funcional participin plenament com a ciutadans amb els mateixos drets i sobretot oportunitats.
