Discapacitat no s’ajusta al que jo sóc o al que em passa. Per això es diu ara persona amb discapacitat. Però continua sense resoldre el meu dilema. Tinc més capacitats que abans. No aturu de fer coses, i estic ficat en moltes activitats. Visc amb la meva parella, en un pis que estic reformant per adaptar-ho a la meva diversitat.
Discapacitat no és doncs la paraula adequada. S’ha de fer servir millor l’expressió “diversitat funcional”. Però tothom té alguna diversitat funcional. Aleshores com es distingeix el nostre col·lectiu? Però per què cal definir-los? El que distingeix a les persones amb diversitat funcional és que tendeixen a ser més col·laboratives i empàtiques. Ser vulnerable fa que busquem ajut en altres persones i acceptem les diversitats.
Tampoc és adequat fer servir la paraula inclusió. La inclusió, ens accepta socialment, però ens inclou en una societat que discrimina. Aleshores no busquem ser inclosos. Més apropiat és dir que formem part del moviment de la Vida Independent.
No s’ha de buscar la igualtat… però cal assegurar-se la igualtat en el que respecta als drets. Aquesta cerca per la igualtat homogenitza les persones. El que s’ha de assegurar i promoure és la diversitat. Jo em sento diferent perquè vaig amb cadira de rodes, em costa parlar, sóc intel·ligent, alt, blanc, ros, i ulls clars. Aleshores no intento cercar la igualtat. Ja sóc feliç i el que busco és no ser discriminat.
Això és una crítica al Ministeri de la Igualtat. Suposadament s’ocupen del benestar, però es podria anomenar Ministeri de la Felicitat i tenir un impacte a les decisions governamentals. Ser feliç, encara que difícil de definir, és una lluita contra les discriminacions. Caldrà tornar sobre aquest tema de la felicitat.
