Ben cert és que, quan surts del nucli de confort, t’adones de les diferències, moltes vegades incoherents, que hi ha en el mateix territori en matèria de serveis socials.
Ben sabut és que el govern central va derivar les competències i la gestió de la llei de la dependència a cada comunitat autònoma, en el nostre cas, a la Generalitat de Catalunya. On es suposa que les condicions són les mateixes per a tots els municipis de la regió i això és el que prediquen.
Però, tal volta, la realitat resulta ser un altre. De sobte, al canviar de municipi per necessitat d’habitatge, et trobes amb que hi ha una ordenança, concretament la 38, on qualsevol municipi pot aplicar un copagament a serveis com el teleassistència o el servei a domicili, malgrat que la cartera de serveis de la llei de dependència de la Generalitat de Catalunya indiqui que el copagament del Servei de suport a l’autonomia a la pròpia llar per a persones amb discapacitat física està “Pendent de desplegament normatiu”, fet que contradiu l’ordenança esmentada que han optat per instaurar ajuntaments com el de Terrassa.
Tinc 43 anys, sóc orfe amb un 95% de discapacitat motriu deguda a una paràlisis cerebral infantil de tipus tetraperèsia i disàrtria, amb el grau 3, nivell 2 de dependència reconegut, només tinc a la meva tieta (que m’ha fet tota la vida de mare) i necessito suport per totes les activitats bàsiques de la vida diària. Malgrat això, sóc llicenciada en psicologia clínica i social, tècnica superior en integració social, amb Certificació Universitària en formadora de formadors i en Neuropsicologia de l’Educació així com tecnopedagoga amb el màster universitari Educació i TIC (e-learning). Tot i aquesta formació, em veig amb la necessitat de percebre la pensió familiar i l’orfandat absoluta, donat que només col·laboro com a tutora online i professora col·laboradora puntualment, amb ingressos molt limitats.
A Barcelona, tenia el servei a domicili de la Llei de Dependència d’una hora diària, insuficient però sense copagament. A Terrassa, en canvi, em trobo amb aquesta ordenança (la 38) que, en el meu cas, serien 11,16€ l’hora, quantitat que suposa més del que em donen de la prestació de cuidador no professional i és impossible d’assumir amb els meus ingressos i despeses actuals.
Aquesta situació em genera una triple dependència: de la força de la meva tia de 73 anys, de les meves limitacions físiques i de la manca de recursos assistencials. La meva qualitat de vida, autonomia i oportunitats d’una vida plena i independent es veuen minvades.
He intentat per tots els mitjans buscar una solució: he parlat amb la treballadora social, regidors, hem demanat una reunió amb l’alcalde… sense èxit. He exposat la meva situació econòmica, he apel·lat a l’excepció de l’ordenança per a casos de risc social, però no he obtingut cap resposta ni suport real.
Tot plegat, em porta a reflexionar sobre la desigualtat que patim les persones amb discapacitat en funció del municipi on residim. En pobles més petits, el servei a domicili i el taxi adaptat són gratuïts, mentre que a Terrassa, ni tan sols puc accedir a l’hora diària de servei a domicili sense copagament. Quan es suposa que les competències de la llei de la dependència són de la Generalitat de Catalunya, no de cada municipi o això és el que prediquen.
Però, ans al contrari, aquesta situació vulnera els meus drets com a persona amb discapacitat, recollits en la Convenció de l’ONU. A tall d’exemple, l’article 19 garanteix el dret a viure de manera independent i a ser inclòs a la comunitat, amb accés a serveis d’assistència i suport. O l’article 27, que emfatitza en la promoció d’oportunitats d’ocupació i professional per a persones amb discapacitat.
Més enllà del meu cas particular, des de Prou Barreres, volem fer visible la lluita de moltes persones que no tenen veu per expressar les seves necessitats. Donat que la valoració de la dependència només té en compte els ingressos, no la situació personal ni les despeses, deixant fora a moltes persones que necessiten suport.
Per aquesta raó, demanem a les administracions que busquin solucions a aquesta desigualtat legislativa que vulnera els nostres drets. No imploro la suspensió del copagament, sinó un lloc de treball que em permeti assumir aquest cost o el d’un assistent personal.
No es tracta d’un cas aïllat, sinó d’una lluita per la dignitat i la igualtat de drets de totes les persones amb discapacitat.
