Quan parlem de joventut, parlem de futur, d’energia i de somnis per construir una societat més justa. Clara Quirante encarna aquesta essència amb una força que inspira. És una dona jove, entusiasta i profundament compromesa amb el servei públic, que ha assumit la responsabilitat de dirigir la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. Però més enllà del càrrec, Clara és una persona que creu en les persones, en els seus drets i en la necessitat de lluitar contra qualsevol forma d’injustícia.
Des de petita, la seva mirada sobre la diversitat ha estat marcada per una experiència personal: la seva tieta, amb Síndrome de Down, li va ensenyar que la discapacitat no defineix una persona, sinó que forma part de la riquesa humana. Aquesta vivència li ha donat una sensibilitat especial per entendre les barreres que encara existeixen i la urgència d’eliminar estigmes i prejudicis. Per a Clara, la inclusió no és només una paraula, és un repte col·lectiu que exigeix acció, compromís i recursos.
Clara Quirante és molt més que una directora general. És una dona que creu en el poder transformador de la joventut, en la força de la diversitat i en la necessitat d’una societat que no deixi ningú enrere. La seva trajectòria és un exemple que el compromís, quan neix de la convicció i l’empatia, pot canviar realitats.
Qui és Clara Quirante?
Sóc una dona jove i entusiasta amb el que fa. Em considero una persona com tantes d’altres, treballadora, i que per la meva trajectòria ara he tingut l’oportunitat de dirigir la Direcció general de Joventut. Sempre he tingut present que la societat ha de poder garantir els drets de les persones i que davant de qualsevol mena d’injustícia s’ha de treballar per erradicar-la. Crec en el servei públic i en el compromís, i estic convençuda que les persones joves han de poder disposar de les condicions necessàries per desenvolupar el seu projecte vital, siguin quines siguin les seves circumstàncies.
Què és per tu una discapacitat?
Una discapacitat mai ha de ser una etiqueta definitòria d’una persona. La diversitat és una de les característiques de la nostra societat i les persones amb discapacitat han de poder desenvolupar-s’hi en igualtat de condicions i d’oportunitats que la resta de ciutadans i ciutadanes. Les persones que exercim responsabilitats a les administracions hem de tenir sempre present que cal compensar les dificultats i no deixar ningú enrere, eliminant tant com sigui possible les barreres tant físiques, socials o comunicatives, que són un factor limitador de les oportunitats.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
Tot i que al llarg de la meva trajectòria personal i professional he conegut força persones amb discapacitat, voldria destacar el cas de la meva tieta, que és una persona amb Síndrome de Down. Per tant, des de ben petita hi he viscut a prop, fet que m’ha fet ser molt conscient de les seves dificultats per poder aconseguir una inclusió real, sensibilitzant-me sobre la necessitat d’eliminar l’estigmatització i els prejudicis que sovint envolten el col·lectiu de persones amb discapacitat.
Què és la Direcció General de Joventut?
És un òrgan del Govern de la Generalitat que pertany al Departament de Drets Socials i Ciutadania i forma part de la Secretaria de Cicles de Vida i Ciutadania. La funció principal de la Direcció general de Joventut és el disseny de les polítiques destinades a les persones joves i té la missió de vetllar que en totes les decisions del govern se les tingui en compte quant a les seves necessitats, especialment en aquells col·lectius més vulnerables o en risc d’exclusió. Treballem dia a dia per tal que les persones joves puguin exercir els seus drets, per poder desenvolupar el seu projecte de vida i que la seva emancipació sigui plena, esdevenint ciutadans de ple dret. Per això apostem pel treball conjunt amb la resta de departaments del Govern, els ajuntaments, els consells comarcals i el teixit associatiu, tant important a Catalunya.
Quins projectes teniu actualment la Direcció General de Joventut?
El passat mes de juny va aprovar-se el Pla Nacional de Joventut de Catalunya 2030. Un pla que és el fruit d’un llarg procés de consulta i recollida de propostes desenvolupat amb els agents socials, institucionals i polítics amb l’objectiu d’elaborar de manera conjunta i consensuada les polítiques de joventut d’ara fins al 2030. Estableix reptes concrets: l’emancipació, el benestar i la qualitat de vida, la participació i l’equitat i la inclusió per avançar cap a la igualtat efectiva i la no- discriminació de totes les persones joves. En síntesi, l’objectiu és millorar al vida de les persones joves. I per això volem millorar els serveis que s’ofereixen, i sabem que per aconseguir-ho cal ser-hi a prop. En aquest sentit, tenim clar que la porta d’entrada dels joves cap a l’administració són els ajuntaments i tenim l’obligació, el convenciment i la ferma voluntat de millorar la nostra coordinació i suport amb el món local.
Com valores la inclusió de la joventut amb discapacitat en la societat catalana i quines mancances detectes?
Aconseguir que la societat sigui plenament inclusiva és un dels objectius principals per aconseguir una societat justa. És un repte que el país ha d’afrontar conjuntament, amb la col·laboració de totes i tots. Però no és un repte fàcil. S’han fet molts progressos, però cal anar superant dificultats i barreres, i cal fer-ho unint esforços i recursos de les institucions i la societat. Un dels aspectes on darrerament s’ha fet un esforç més important és en el món del lleure educatiu, creant ajuts per tal de facilitar el dret al lleure no només de les persones joves en situació de vulnerabilitat socioeconòmica, sinó establint mecanismes per facilitar la participació de les persones amb discapacitat en les activitats d’estiu i les que es realitzen setmanalment a caus i esplais.
S’han de crear ajuts per tal de facilitar el dret al lleure no només de les persones joves en situació de vulnerabilitat socioeconòmica, sinó establint mecanismes per facilitar la participació de les persones amb discapacitat en les activitats d’estiu i les que es realitzen setmanalment a caus i esplais
Quins reptes creus que són més urgents a nivell laboral, social i cultural de les persones amb discapacitat?
Una societat inclusiva ha de permetre que qualsevol persona, siguin quines siguin les seves característiques, pugui exercir els seus drets. I les institucions no han de perdre de vista que, en tots els aspectes que implica la ciutadania, cal tenir en compte a tothom, sense prejudicis ni etiquetes, evitant l’estigmatització. Treballar per un millor accés al món laboral amb una ocupació de qualitat, vetllar per la participació de tota la ciutadania, el foment de l’associacionisme i l’accés a la cultura és imprescindible. I en cadascun d’aquests aspectes el repte de la inclusió hi és present.
Com creus que les institucions podeu ajudar a fer una societat més inclusiva?
Els recursos sempre son limitats, però el Govern de Catalunya té molt present que cal compartir la prosperitat i cal vetllar pels drets de tothom. No deixar ningú enrere és un dels objectius principals, ja que és el fonament de la democràcia, d’un teixit social inclusiu que tingui en compte a totes les persones, especialment a aquelles que poden patir situacions de vulnerabilitat.
Què els hi diries a aquells joves diagnosticats amb discapacitat que volen dedicar-se a la política?
Crec que la política no pot ser una professió. Perquè, què és la política? La política impregna tots els aspectes de la vida: com ens relacionem amb la resta, com ens organitzem com a societat… En aquest sentit, per mi la militància és una forma de vida, és formar part de tot allò que ens envolta conscient i críticament. Per aquest motiu, independentment del diagnòstic o no, crec que qui vulgui tenir alguna oportunitat com la que jo tinc actualment d’exercir una responsabilitat pública, ha de ser utòpic, treballador i militar activament en una organització o causa. I ser molt conscient que potser no arriba mai el moment de tenir cap càrrec, perquè es una conjunció de moltíssims factors. En tot cas, mai no hauria de suposar cap barrera el fet de ser una persona amb discapacitat.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Com comentava en la resposta anterior, el món associatiu és de gran importància. I les entitats del tercer sector són essencials per tal que la nostra societat sigui més forta i resilient. El seu paper com a defensores dels drets en els diferents àmbits on són presents és i ha estat imprescindible. En moments determinats, les seves reivindicacions han estat essencials per aconseguir fites que d’altra manera haurien estat molt més difícils d’aconseguir. La lluita de les persones amb discapacitat i de les seves famílies ha estat clau en moltes ocasions. Els responsables polítics tenim l’obligació de donar suport a les entitats del tercer sector i mantenir un contacte freqüent i estable, per tal de poder escoltar les necessitats dels diversos col·lectius que representen. Són interlocutores necessàries i que ens ajuden a fer millor la nostra feina per aconseguir una societat més inclusiva i democràtica.
Quins són els teus referents?
Els meus referent principals han estat sempre els meus pares, que de ben petita van ensenyar-me a tenir una visió del món on la justícia social era el més important. El seu exemple com a treballadors i la seva implicació en el món associatiu per reivindicar una societat més digna ha estat una constant i, sens dubte, és a ells a qui dec la meva vocació de servei a la societat. Tal i com estan creixent els posicionaments extremistes d’ultradreta, considero que tenir consciència de classe ara és molt necessari.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Un mitjà de comunicació sempre és una bona notícia. I donar veu a les persones amb discapacitat continua sent necessari. En aquests moments on la qualitat i la veracitat de la informació es posa en qüestió, comptar amb mitjans com el vostre Diari suposa mantenir la confiança en mitjans que ajuden sensibilitzar, a fer paleses les dificultats i les barreres de les persones amb discapacitat i a fer de la inclusió un objectiu cada cop més assolible.
