La ciutat és on hi viuen la majoria dels éssers humans. Segons les estadístiques de la ONU les ciutats estan creixent i tenen cada cop més població. El nostre interès és que les ciutats siguin més humanes, més igualitàries i democràtiques. Per aconseguir això hem d’incloure tota mena d’activitats, vivències i persones. S’aconsegueix una ciutat més humana quan incloem i dissenyem pensant en les persones amb diversitat funcional.
Les contribucions que regeixen el disseny i la inclusió de persones amb diversitat funcional a la ciutat són generals i socials. Comparativament a l’arquitectura les normatives de discapacitat ajuden a adaptar els espais a la diversitat funcional, però sovint són massa fixes per poder compartir col·lectivament. És important és que els projectes arquitectònics siguin específics a cada situació i s’han d’adaptar a la diversitat de les persones. Els canvis solen ser tecnològics i també han de complir els nous estàndards d’accessibilitat. A la ciutat, l’urbanisme i els espais col·lectius, la inclusió de les persones amb diversitat funcional no només deuen complir les normatives arquitectòniques d’accessibilitat, sinó d’inclusió social. És menys important definir unes normatives. La diversitat funcional aconsegueix un espai urbà més adaptable, flexible, híbrid i dinàmic. En definitiva, una ciutat més humana.
Les ciutats originalment es van formar regides per temes de seguretat i sanitat. La protecció era la raó principal de les ciutats emmurallades de l’edat mitjana. Després les ciutats es dissenyaven intentant millorar les condicions sanitàries. Un exemple és l’Eixample de Barcelona que es va dissenyar per lluitar contra les pestes. A principis de segle XX les ciutats es dissenyaven pensant en els sistemes de transport. El cotxe va ser la manera més ràpida i eficient per a la mobilitat urbana. Es produeix així l’aparició de les autopistes i el desenvolupament de les ciutats americanes que garanteixen el moviment fluid de cotxes. La ciutat es divideix per zones delimitades per les infraestructures de transport.
Després les ciutats es van convertir en metròpolis i van començar a interessar-se pel concepte de Smart Cities. El sistema capitalista defineix aquestes zones urbanes i es pot apreciar amb l’aparició dels shoppings malls, aeroports, museus, etc. Aquests smart developments han canviat el paisatge urbà, però continuen sense potenciar la qualitat de vida de la població. Per això moltes persones abandonen les ciutats i se’n van a la perifèria desenvolupant els suburbis. Finalment es desenvolupa el metavers que en construeix una ciutat altament tecnològica i digitalitzada. La ciutat és dinàmica, però no humana. El seu èxit planteja dubtes.
Per això estic investigant en una tesi doctoral l’impacte de la diversitat funcional a quatre ciutats: Barcelona, París, Londres i Nova York. Segons la meva tesi la diversitat funcional defineix ara l’urbanisme de la ciutat i el fa més humà. Això és el que intento comprovar amb la meva tesi de Brain City.
Primer, la diversitat funcional redefineix el concepte del carrer. Els carrers han estat elements urbans claus de l’activisme de persones amb diversitat funcional. L’accés, la connexió, i l’ús dels carrers s’han convertit en un tema principal de moltes demandes activistes. A Barcelona la concepció de les superilles és un intent de fer els carrers més accessibles i re-naturalitzar la ciutat. Canvia el concepte de carrer cap a un espai més social i divers.
Segon, la diversitat funcional redefineix els barris. La mobilitat i les activitats funcionals redefineixen el que és local. L’exemple més important és la ciutat de 15 minuts de París. Aquest projecte de Carlos Moreno per a la capital francesa permet que totes les activitats humanes puguin realitzar-se en 15 minuts caminant o en bici des de l’habitatge usual. És un projecte sostenible. Defineix un espai urbà adaptat i flexible per a les persones amb diversitat funcional. La concepció del barri crea una ciutat limitada. Aquest fet és important per a la mobilitat de la població i les persones amb diversitat funcional.
Tercer, darrerament tots els canvis rellevants a la ciutat defineixen zones de desenvolupament intel·ligent, smart cities. La novetat és que aquest canvi d’algunes zones urbanes produeix una reconversió de xarxes i un canvi funcional de la ciutat. La ciutat així es modernitza i s’adapta a les necessitats socials i tecnològiques noves. Això afavoreix l’aparició dels Changing places. Aquests cubicles distribuïts a Londres serveixen com a lavabos públics i llocs de canvi de les persones amb diversitat funcional.
Aquests Changing places es col·loquen a les zones de Smart development a la ciutat de Londres. És una manera de modernitzar i diversificar l’espai urbà. Creen una altra superestructura d’una xarxa urbana que es relaciona híbridament amb tota la ciutat.
En quart lloc, la diversitat funcional redefineix les infraestructures i permet que la ciutat es connecti amb altres zones i altres ciutats. L’exemple més radical del canvi de les infraestructures és el High line de Nova York. Aquest projecte intenta adaptar la infraestructura urbana a la diversitat funcional. Reconverteix unes vies de metro en un parc del qual tothom en pot gaudir. Busca adaptar allò urbà a la diversitat funcional. La conversió d’aquest espai a un parc declara el dinamisme de la infraestructura. Intenta diversificar i globalitzar la relació amb l’espai urbà. Globalitza perquè la reconversió d’una infraestructura és una manera de relacionar llocs diferents. L’exemple del High line determina la relació dels entorns urbans i la relació amb els edificis confrontants. Crea un entorn de connexions dinàmiques que s’adapta la ciutat a les persones amb diversitat funcional.
A la meva tesi doctoral analitzo aquests quatre exemples per obtenir conclusions vàlides per a entorns definits per la diversitat funcional. És una bona forma d’avenç del coneixement.
