En la primera part del nostre article proposàvem i defensàvem la denominació persones amb discapacitat psíquica per referir les persones amb trastorn mental perquè el seu ús alterni amb la denominació persones amb problemes de salut mental o altres similars que són usades amb freqüència per les entitats de salut mental catalanes i, també, espanyoles. En aquesta segona i última part anem una passa més enllà: proposem i defensem la denominació persones amb discapacitat psicosocial per referir-nos-hi amb alternança. I això, per què?
Les persones amb trastorns mentals som considerades per la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006) (en endavant, CDPD), que és la norma internacional, signada i ratificada per Espanya (2007), que recull i empara els nostres drets humans, com a persones amb discapacitat: «Dins les persones amb discapacitat s’hi inclouen aquelles que tinguin deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials a llarg termini que, en interactuar amb diverses barreres, puguin impedir la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres» (art. 1). (La traducció és nostra sempre.)
D’altra banda, el terme discapacitat psicosocial (de l’anglès psychosocial disability) és un terme d’ús internacional en els àmbits de la discapacitat en general i de la salut mental en particular originat a les negociants de la CDPD i proposat per la Xarxa Mundial d’Usuaris i Supervivents de la Psiquiatria que refereix les persones amb trastorns mentals.
Cal fer aquí dues precisions: pel que fa a la durada, aquesta és anomenada, a la CPDP, «a llarg termini». En conseqüència, no sembla hi hagi discapacitat, segons la CDPD, si no hi ha llarga durada. Ara bé: cal notar que, a diferència de les discapacitats físiques, sensorials o intel·lectuals, que són permanents, la discapacitat psicosocial és transitòria. Això, a més a més, s’avé amb el millorament o, fins i tot, amb la recuperació de la salut mental, així com amb el restabliment vital en tots els àmbits de la vida de les persones afectades per un trastorn mental, fins i tot sever.
D’altra banda, aquesta discapacitat no s’ha de confondre amb la discapacitat reconeguda, és a dir, amb el reconeixement legal de la discapacitat que una persona diagnosticada amb un trastorn mental pot sol·licitar a l’administració, malgrat que ambdues poden i solen concórrer, la qual permet accedir, com a requisit indispensable, als drets, serveis, programes, prestacions econòmiques i mesures d’acció positiva que l’ordenament jurídic i el sistema de serveis socials destina a les persones amb discapacitat de qualsevol tipus i, singularment, de la derivada d’un trastorn mental, entenent-se acreditada la condició legal de persones amb discapacitat quan aquesta arriba a un grau igual o superior al 33% de discapacitat, que correspon a una discapacitat moderada, la qual cosa no vol dir que les persones que no arriben a aquest percentatge no siguin persones amb discapacitat (discapacitats moderada i lleu) sinó, tan sols, que no la tenen reconeguda legalment.
Així doncs, si les persones amb trastorns mentals, som, segons la CDPD, persones amb discapacitat i, a més a més, hi ha un terme internacional (psychosocial disability) provinent de la CDPD que refereix les persones amb trastorns mentals, és escaient que les persones amb trastorns mentals ens anomenem i siguem anomenades, en conseqüència, persones amb discapacitat psicosocial.
A més a més, pel que fa a la discapacitat reconeguda, totes les persones amb trastorns mentals tenim una discapacitat, sigui lleu (1% a 24%), moderada (25% a 49%), greu (50% a 74%) o molt greu (75%). Una altra cosa és que la tinguem reconeguda legalment (33% a 75%).
Cal notar, per tant, que les persones amb trastorns mentals som, considerant ambdues concepcions de la discapacitat —psicosocial i reconeguda—, persones amb discapacitat. Així mateix, cal notar també que, tot i ser-ho, no es tracta tant d’un raonament com d’un canvi de mentalitat sobre la salut mental a Catalunya que pot contribuir a transformar la realitat que patim les persones amb trastorns mentals en el nostre país, ja que és ben sabut a lingüística que, si bé canviar una paraula que refereix una realitat no fa canviar aquesta realitat, els canvis en les paraules, tot responent a un canvi de mentalitat sobre aquesta realitat, poden contribuir a transformar-la. I no és precisament això el que vol fer-se amb les denominacions «persones amb problemes de salut mental» o altres similars?
Les denominacions «persones amb trastorns mentals», «persones amb problemes de salut mental», «persones amb problemàtica de salut mental» o altres similars són denominacions que, malgrat ser inclusives i desestigmatitzants, individualitzen, però, la nostra condició perquè posen l’accent en la persona en comptes de fer-ho en el social. A més, comporten una discriminació en contextos de discapacitat perquè es fa una diferenciació, de manera que la recomanació de fer-ne ús no és recomanable, ans desaconsellable, en el context de la discapacitat: quan es fa referència general a les persones amb discapacitat, hom distingeix persones amb discapacitat i persones amb problemes de salut mental, com si nosaltres fóssim un tipus especial de persones amb discapacitat que calgués diferenciar o, més exactament, com si nosaltres no fóssim també persones amb discapacitat, mentre que, quan es fa referència particular a les discapacitats que hi ha, hom diu «persones amb discapacitat física», «persones amb discapacitat intel·lectual», «persones amb discapacitat sensorial» i «persones amb problemes de salut mental» en comptes de dir-nos «persones amb discapacitat psicosocial», com si nosaltres no fóssim, una vegada més, persones amb discapacitat.
Ben al contrari, la denominació «persones amb discapacitat psicosocial» és una denominació, igualment inclusiva i desestigmatitzant, que, responent a un canvi de mentalitat sobre la salut mental que s’està donant en el nostre país, reivindica els nostres drets com a persones amb discapacitat, que, segons el seu model social, ja no es predica de la persona sinó de l’entorn i les actituds, tot equiparant-nos, finalment, a la resta de persones amb discapacitat, la qual cosa és també rellevant perquè la lluita de les persones amb discapacitat és —ha de ser— compartida.
A més, la nostra discapacitat sol ser invisible i, precisament per això, cal fer-la visible mitjançant les paraules. D’altra banda, les persones amb discapacitat psicosocial sofrim una doble i, en el cas de les dones, una triple discriminació: per tenir una discapacitat, per ser per raó de trastorn mental i, en el cas de les dones, per ser dones. Ara bé, què és la discapacitat psicosocial?
Segons el centre de terminologia de la llengua catalana, Termcat, a qui vam sol·licitar el seu assessorament per definir aquest terme en la nostra llengua, la discapacitat psicosocial és, en una primera proposta de definició,;«l’afectació de la capacitat de raonar d’una persona amb un trastorn mental, que li pot dificultar, de manera transitòria o permanent les activitats quotidianes, les relacions interpersonals i la participació en la vida social». A parer nostre, aquesta definició, que vam agrair al Termcat, era, però, incorrecte, almenys, en tres punts.
En primer lloc, no solament és una afectació de la funció cognitiva —la «capacitat de raonar» (raonar partint de premisses falses o amb dificultat a causa de la medicació no és, en qualsevol cas, una deficiència en la capacitat de raonar)—, sinó que també pot afectar la resta de funcions mentals, com ara la volitiva o l’emocional. En segon lloc, la discapacitat psicosocial, a diferència de les altres discapacitats, que són permanents, és transitòria.Finalment, no feia esment, segons el model social de la discapacitat, que posa el focus en l’entorn i les actituds i no en l’individu, a les barreres que també patim les persones amb trastorns mentals en interactuar amb l’entorn i, sobretot, amb les actituds. Per això, com a lingüista i persona amb discapacitat psicosocial, vaig proposar al Termcat que tingués en consideració aquestes correccions, en atenció de les quals va esmenar-se’n la definició inicial i va proposar-se’n una redefinició: «afectació de les capacitats cognitives, volitives o emocionals d’una persona a causa d’un trastorn mental, que, en interactuar amb diverses barreres socials, pot dificultar transitòriament o permanentment les activitats quotidianes, les relacions interpersonals i la participació plena de la persona afectada en la vida social».
Com es pot veure comparant ambdues definicions, es va esmenar la primera versió de la definició fent referència, d’una banda, a totes les funcions mentals i, de l’altra, a les barreres, que, tal com els van confirmar els especialistes consultats, és un element substancial. Ara bé: els vam fer arribar, a més de les esmenes, la nostra proposta de definició, perquè els especialistes que van definir el terme en tinguessin, si més no, constància: «vivència d’una persona amb un trastorn mental que, en interactuar amb diverses barreres, li pot impedir la seva participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condicions amb les altres».
El rellevant, en tot cas, no és la definició que n’ha fet finalment el Termcat, la qual es pot matisar, sinó que aquesta institució normativa de la llengua catalana ja ha registrat a Catalunya aquest terme d’ús internacional, el concepte del qual, a més d’ incloure totes les persones amb trastorns mentals —cal recordar aquí, una vegada més, que totes les persones amb trastorns mentals som persones amb discapacitat i que aquesta discapacitat s’anomena discapacitat psicosocial—, fa referència, segons el model social de la discapacitat que informa la CDPD, a les barreres, que és un element clau que no es pot ometre en la descripció d’aquest concepte.
Tot i que l’entorn pot ser una barrera per a les persones amb discapacitat psicosocial —un entorn laboral o acadèmic negatius, per exemple, que poden ser alhora, d’altra banda, un factor de risc que afecti, a més de la salut física, la salut mental— i, per tant, cal també adaptar-lo per garantir la nostra participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condicions amb les altres, les barreres, pel que fa a les persones amb discapacitat psicosocial, no tenen a veure tant amb l’entorn com, especialment, amb les actituds de les altres persones envers nosaltres, les quals són també reconegudes en la CDPD en el seu preàmbul: «la discapacitat és un concepte que evoluciona i que resulta de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l’actitud i a l’entorn que eviten la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres». L’estigma, la discriminació o l’exclusió en són algunes de les principals.
Diferents entitats i projectes catalans de salut mental, com la Foixarda (1a persona), ActivaMent (1a persona), Veus (1a persona) o la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines, estem fent ús d’aquesta denominació —«persones amb discapacitat psicocosocial»— per a denominar-nos o ser denominats. La Foixarda, a més, està proposant-la i defensant-la perquè així siguem també denominats a Catalunya.
En resum, la discapacitat psicosocial és un terme que refereix totes les persones amb trastorns mentals, amb independència que tinguin reconeguda legalment la discapacitat, que reivindica els nostres drets com a persones amb discapacitat, que, segons el seu model social, posa l’èmfasi en les barreres (l’entorn i, sobretot, les actituds), tot equiparant-nos, finalment, a la resta de persones amb discapacitat.
Es tracta, doncs, d’un canvi de mentalitat sobre la concepció de la salut mental que s’està donant a Catalunya i que, posant l’èmfasi en els nostres drets com a persones amb discapacitat, pot contribuir, a mitjà o llarg termini, a transformar la nostra realitat.
Per tot això, malgrat que hi ha molts altres arguments que no hi caben aquí per motius d’extensió, com ara el reconeixement de la diversitat com a riquesa social i, per tant, el seu apreuament social, que és una visió positiva de la salut mental en particular i de la discapacitat en general a la qual cal arribar en la nostra societat, convidem una vegada més a les entitats catalanes de salut mental a reflexionar sobre l’escaiença d’introduir en el llenguatge de les seves guies d’estil i fer ús en les seves comunicacions, com a canvi de mentalitat sobre la salut mental en el nostre país que pot contribuir a transformar la realitat que patim les persones amb trastorns mentals, la denominació «persones amb discapacitat psicosocial» per referir-nos-hi, en la creença que el nostre país, Catalunya, pot ser, també en salut mental, una societat avançada i fins i tot capdavantera.
Lluís Mercier
