Estimada discapacitat,
T’escric perquè diuen que avui és el teu dia. Encara que amb mi ets en tot moment, potser és només en aquesta data quan et fas present per a la resta de la societat i veuen la teva necessitat.
Bé, les nostres necessitats perquè, per a mi, no ets únicament un diagnòstic sinó una companya de vida. Donat que vam néixer, vam créixer i convivim unides. Vaja, que som una parella, però sense opció a divorci.
Com a tal, tenim els nostres moments de desacords. De vegades em domines i d’altres, sóc jo la que puc amb tu, però després fem les paus i ens compenetrem davant de l’adversitat.
I és que ens coneixem a la perfecció, encara que evolucionem antagònicament: tu abastant terreny i jo perdent poder en tu. Tot i així, sé que ets la meva fidel amiga.
Molts no entendran aquesta relació tan estreta, però totes dues sabem que, una sense l’altra, no seríem la mateixa. Som el ying i el yang, el teu estil sempre destaca sobre el meu interior, fent-te protagonista i relegant-me a un segon pla.
Sí, t’ho he de dir: sovint em fas enveja. Tots els focus van cap a tu, invisibilitzant les capacitats i necessitats que compartim. Tant de bo no fossis tan protagonista, només una part més de mi. Encara que, ho reconec, no és culpa teva sinó de qui no ens veu com un tot, divers, integrat al mateix ésser; amb les seves habilitats i limitacions, amb virtuts i defectes, però amb la necessitat de ser-ne una sola.
Perquè tu ets jo i jo sóc tu, encara que amb noms propis. Com que, en una relació, la unió pot ser infinita, però, així i tot, hi ha d’haver independència. Potser, la nostra hagi de ser correlacionada, ja que som inseparables.
No obstant això, el que hi ha darrere teu, sóc jo, però el meu desig és que, algun dia, aquest “jo”, sigui igual de visible a primera vista com ho ets tu.
Per això avui és el teu dia, la meva fidel amiga, sense malnoms, sense disfresses ni maquillatges. Ets tu, amb un nom: paràlisi cerebral, la que em crea unes necessitats que, més encara aquest dia, es fan patents donant peu alhora, a fer visible allò que tot l’any la teva presència emmascara: la meva capacitat.
Així que avui també és el meu dia, perquè totes dues en fem una. Només cal mirar més enllà de tu per veure’m a mi i adonar-se que som alguna cosa més que una discapacitat: una persona amb ganes de viure, estudiar, treballar, gaudir i lluitar per ser feliç.
En definitiva, només ser una persona més d’aquesta societat.
Bravo Vanessa! Una bona reflexió, com sempre, des de l’emoció! I molt necessària. T’estem molt agraïts!
Molt bé Vanessa, t’ expliques molt bé per fer-nos veure que la persona amb els seus desitjos, aspiracions i emocions és el que realment val. Reivindiquem aquest dia, perquè deixi pas el que realment importa: la singularitat de cada persona. Gràcies per les teves paraules.
¡Me encanta Vane! Eres la mejor y lo sabes. Qué buena lección das a todo el mundo.