Dilluns vaig portar aquesta classe per al curs de Managing Diversity d’Esade. Vaig fer la presentació de només la introducció de l’article que he escrit. Comparteixo amb vosaltres la primera part:
En primer lloc, em nego a pronunciar la paraula «discapacitat». Per a mi, té una connotació pejorativa que no reflecteix la meva realitat. És cert que no puc fer tot el que abans feia; però, en molts sentits, ara tinc més capacitat per canviar el món que no pas abans. He pres més consciència de la discriminació i sóc més capaç de modelar la societat i influir al món que m’envolta. Crec, més que abans, que tinc més capacitat per canviar la societat i el món en què vivim. Potser la societat m’etiqueti com a «discapacitat», però no sóc un error. Allò que sovint es considera veritablement discapacitat és el món mateix. Vull tenir un impacte al món, la societat i als altres.
La paraula igualtat es fa servir amb freqüència, però sovint de forma incompleta. Prenguem, per exemple, el Ministeri d’Igualtat, un terme per a una organització que considero enganyós. No em considero igual els altres ni vull ser com els altres. A canvi, defenso el concepte d’igualtat de drets. Vull tenir els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà, sense ser tractat de manera diferent ni patir prejudicis. La societat necessita acollir i protegir-ne la diversitat. No som iguals, i s’hauria de dir el “Ministeri de la Igualtat de Drets”.
Avui dia, la inclusió és una paraula de moda, però em nego a definir-me com exclòs. Formo part d’aquesta societat i no n’estic exclòs. No vull que m’obliguin a viure en una societat que em discrimina. La famosa cita de Groucho Marx és certa: no volia pertànyer a cap club que ho acceptés com a membre. Però en formo part societat amb totes les contradiccions. El terme “inclusió” tracta la societat com un binari, etiquetant les persones com a excloses o incloses. La realitat és més complexa i mai no és absoluta. Avui dia, la inclusió és una paraula de moda, però em nego a definir-me com exclòs. Formo part d’aquesta societat i no n’estic exclòs
Històricament, la diversitat funcional s’ha entès a través de diferents models, cadascun dels quals reflecteix les actituds canviants cap a les persones amb diversitat funcional (anteriorment conegudes com a discapacitats). Aquests models inclouen:
1) El model moral: Aquest model inicial se centrava a amagar les persones amb discapacitat, presentant-la com una cosa privada i gairebé religiosa. Ajudar els altres es considerava un acte de pietat, però no una cosa que es reconegués públicament. Cercava la perfecció i rebutjava qualsevol forma de diversitat.
2) El model mèdic: Amb l’inici de les dues guerres mundials, molts veterans van patir problemes de salut i amputacions. El model mèdic va sorgir durant aquesta època, amb èmfasi en la rehabilitació. Va ser la primera vegada que es van introduir ajudes físiques i reformes arquitectòniques, i els governs van començar a prioritzar l’accés als espais públics. La Creu Roja va exercir un important paper social en aquesta època.
3) El model social: Sorgit a la dècada de 1960, el model social es va centrar en la igualtat de drets humans per a les persones amb diversitat funcional. Aquest moviment, que va començar i va ser especialment prominent a Berkeley, Califòrnia, va emfatitzar la vida independent i la desinstitucionalització. El Centre per a la Vida Independent (CIL) i el moviment, liderat per Ed Roberts, van defensar els drets de les persones amb diversitat funcional i van crear una comunitat. La Teoria Crip, mostrada al recent documental Crip Camp, i la declaració de drets humans per a les persones amb diversitat funcional definida en aquesta època a les Nacions Unides, van ser les seves fites clau. Aquest model va humanitzar el diàleg i les accions al voltant de la diversitat funcional i va impulsar un món més inclusiu.
4) El model econòmic: Avui proposo un nou model econòmic inspirat en les contribucions de les persones amb diversitat funcional. L’accessibilitat sol considerar massa cara, però això és un error. L’accessibilitat no és només una despesa, sinó una inversió que beneficia tothom i l’empresa. Perquè jo pugui fer servir un edifici, ha de ser accessible. Per tant, no tinc cap dubte que estic a favor de l’accessibilitat. Crec que l’Estat hauria de prioritzar l’accessibilitat no com una característica opcional, sinó com un benefici col·lectiu. La diversitat funcional aporta beneficis econòmics a la societat, les empreses i l’economia.
A més, hi ha la creença generalitzada que les persones amb diversitat funcional no poden ser líders en empreses ni ocupar llocs de poder. Aquest model suggereix que posseïm capacitats úniques que poden beneficiar l’economia i les organitzacions. Proposo que les persones amb diversitat funcional poden i han de ser líders.
A macroeconomia, els països més rics tendeixen a ser els més accessibles. Això s’explica simplement perquè tenen més recursos i diners per invertir en accessibilitat. Però passa el contrari: els països que més contaminen tendeixen a ser més rics. Això demostra que el creixement econòmic i l’impacte ambiental estan interconnectats. La diversitat funcional es presenta de forma diferent i estableix un model més complex que el de ser ric, més avançat i pobre vivint amb bona voluntat.
