Tinc diversitat funcional arran d’un accident a l’any 2013. És complex viure amb diversitat funcional. Laboralment sóc discriminat, i no es valora que puc aportar noves idees i contribuir a un món més just. La societat actual no està preparada per incloure persones com jo. La discriminació és clara, com abans n’hi va haver amb les dones o
els gais. Ara s’entén que aquests col·lectius aporten una nova visió de l’arquitectura i se’ls valora. El mateix comença a passar ara amb les persones amb diversitat funcional. Se’ls tendeix a incloure i donar-los oportunitats per contribuir a la societat.
Perquè la diversitat funcional és font de discriminació, repaso aquí l’ús de cadascun dels termes quan es parla d’aquests éssers humans.
Minusvalidesa
L’ús de la paraula “minusvalidesa” és pejoratiu. La seva definició inclou la idea de detriment o disminució de valor per realitzar activitats suposadament normals. S’entén com a minusvàlid/a una persona amb dèficit de funcionament, limitació a l’activitat, restricció a la participació, o amb barreres físiques. A la ciutat s’utilitza aquesta expressió per definir, per exemple, reserva de places d’aparcament, lavabos per minusvàlids, o per rebre una pensió.
Discapacitat
No tinc DIS-capacitat, perquè ningú no té “discapacitat”. Ara entenc millor el patiment de la gent i sóc més capaç per ajudar-los. Gràcies a aquesta suposada discapacitat aporto noves idees i una visió global del món. Sóc així millor arquitecte i més capaç que abans de servir la societat. Es diu ara “persona amb discapacitat” si té deficiència física, intel·lectual, o sensorial. Però la realitat és que tothom té alguns nivells de discapacitat. A les ciutats es mesura el nivell de discapacitat, no només dels individus, però també de l’urbà. Per endolcir el terme s’utilitza “persona amb discapacitat”. A nivell municipal per exemple existeix l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) que ajuda les persones amb diversitat funcional.
Accessibilitat
La paraula “accessibilitat” escenifica un món dual que contrasta allò accessible amb allò no accessible. No és mai totalment dual. L’arquitectura és un procés que no només depèn de les coses físiques, sinó també de la població. L’accessibilitat es mesura amb els projectes urbans. Es mesura, per exemple, l’accessibilitat al Projecte de la Gran Via, que és un projecte metropolità mèdic. En aquests tipus de polítiques urbanes l’accessibilitat és essencial.
Què és més accessible en aquestes dues fotos?
La primera és una foto d’una entrada d’un habitatge a Astúries. Per normativa van posar una rampa però no van pensar en l’accessibilitat real. La segona foto és una escala al Machu Pichu. És molt difícil de caminar, fins i tot per a persones que no tenen dificultats al caminar. No té barana, els graons no són iguals, ni són antilliscants. Però el Machu Pichu és més accessible perquè no només depèn de la seva estructura física, sinó també de la col·laboració de les altres persones humanes.
Diversitat funcional / inclusió
La paraula “diversitat funcional” suposa crear més inclusió per a tothom. Va ser definida pel Fòrum de Vida Independent al món i la societat l’any 2005.
Aconseguir una societat inclusiva no només és un tema d’accessibilitat física, sinó que a més es determina amb la cooperació per la diversitat de les persones. També requereix una cooperació entre diferents metròpolis globals. Crear una societat i una arquitectura més inclusiva és labor de les Nacions Unides… però també de tots nosaltres.
