Tenir una discapacitat requereix uns suports afegits per poder tenir un projecte de vida en igualtat de condicions que qui no la pateix. Aquests suports poden ser mínims o màxims, únics o múltiples. Si volem deixar de parlar d’inclusió i parlar de convivència, han de ser-hi presents en cada persona amb dependència. No només és dret, sinó compromís social i dels departaments corresponents.
Com a mare d’un adult amb autisme, i com a membre del Sindicat de Mares amb Fills amb Diversitat Funcional (SinMaDif), m’agradaria fer una crida a la Conselleria de Drets Socials, per tal que tinguin en consideració els problemes que ens trobem en dos d’aquests SUPORTS VITALS per aquells adults que decideixin viure i conviure en el seu entorn comunitari.
ASSISTENT PERSONAL:
L’assistent personal és una prestació de la llei de dependència, junt amb servei atenció domiciliaria (SAD) i cuidadora no professional, des de l ́inici d ́aquesta llei al 2006.
L’assistència personal és una eina de vital importància per la dignitat i empoderament del projecte de vida d’una persona, que requereix un suport per dur-lo a terme en àmbits laboral, familiar, formatiu, d’oci, social, comunitari, etc. Però es necessiten aixecar moltes pedres per accedir a aquest camí:
- Mancança d’informació universal d’aquesta prestació (segons les dades d’un qüestionari fet al sindicat de mares diversitat funcional al qual pertanyo, un 52% no coneixien aquesta prestació, i de les que la coneixen, només un 17% van ser informades per la seva treballadora social. La resta, era com sempre, pel “boca-orella”).
- Mancança del desenvolupament de la prestació
- Llargues llistes d’espera a l’ajuntament de Barcelona per accedir a la prestació
- Reducció de les hores d’assistent personal en passar a centre ocupacional … Agraïm subvencionar places, però no privant a la persona de tenir un suport per desenvolupar una vida autònoma i comunitària. Ells, com qualsevol persona que treballa, tenen una vida autònoma i comunitària abans i després de la tasca laboral.
- Contempla la Cartera de Serveis Socials convenis de formació amb associacions o col·lectius específics? De res serveix acreditar a entitats per poder contractar AP si després no disposen d’una bossa de treball amb recursos adientment formats. Cada diversitat és un món, i les associacions especialitzades en cada diversitat funcional, haurien de ser els llocs on les famílies es puguin adreçar a l’hora d’accedir a aquesta prestació. Tenir una prestació d’assistent personal i no poder trobar el perfil que garanteixi el suport especialitzat per una vida autònoma i independent, és no tenir la prestació.
HABITATGE COMUNITARI:
Parteixo de la base que qualsevol persona té dret i decisió de poder viure i conviure en comunitat, en igualtat de condicions, amb els recursos necessaris (Art. 19 Convenció de l’ONU sobre els drets de persones amb discapacitat). Els habitatges comunitaris i suports destinats a persones amb discapacitat, haurien de formar part de la Cartera de Serveis Socials, i ser concertats per la Generalitat.
Moltes persones, per motius sociosanitaris o altres, requereixen una residència. Però hi ha altres persones dependents que la seva opció és viure en habitatge comunitari, podent participar i fer ús dels comerços i activitats que la seva comunitat disposa. Moltes persones dependents que actualment estan en una residència, voldrien i podrien viure en llars comunitàries (seria molt bona opció donar aquesta oportunitat, i que les persones que, per motius sanitaris o altres, realment requereixen d’una plaça residencial, la tinguéssin, reduint alhora, les llargues llistes d’espera).
L’actual Govern, contempla que les persones amb dependència que requereixin suports limitats o intermitents, poden accedir a habitatges tutelats.
Però, què passa amb les persones amb grans necessitats de suport (extensos o generalitzats)? Tenen el mateix dret a viure i conviure en comunitat! Així i tot, per tenir aquestes grans necessitats de suport, es deriven directament a residències. El dret a viure i conviure en comunitat ho té tothom. Agrairíem enormement que es revisés l’actual Model residencial i es contemplés dintre de l’actual Cartera de Serveis socials tots els suports, independentment de ser limitats o generalitzats. És un dret, tal com estipula l’art. 19 de la Convenció de l’ONU 2006 dels drets de persones amb discapacitat.
Les famílies voldríem poder parlar i col·laborar, implicar-nos, ser participes per aconseguir aquest propòsit pels nostres fills ja adults que requereixen a curt/mig termini, una altra llar, on el suport pel seu projecte de vida i el caliu que tenien amb nosaltres, el mantinguin d’alguna altra manera.
Acabo amb una frase que m’agrada repetir dia a dia: “Si no arribem a l’objectiu, no canviem la meta, sinó la manera d’arribar-hi”.
