El 129è president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable President Artur Mas i Gavarró, és el següent convidat dins d’aquesta secció. Amb ell repassarem i reflexionarem sobre les polítiques a favor de les persones amb diversitat funcional. Les d’ahir, les d’avui i les del futur tot mostrant la importància que tenen perquè el col·lectiu ampli de persones amb capacitats diverses siguem societat i societat activa. Agraïm al president el voler compartir la seva feina en un context prou complex.
Qui és en Artur Mas?
Artur Mas és una persona que ha tingut experiència en el món privat i en el món públic. En aquest darrer hi he estat més de 30 anys de la meva vida i he tingut tant responsabilitats en els governs com en l’oposició, en l’àmbit local, Ajuntament de Barcelona i en l’àmbit nacional català a la Generalitat de Catalunya. I en el transcurs de la meva trajectòria política vaig acabar sent el 129è president de la Generalitat de Catalunya.
Què és per a tu una discapacitat?
Per a mi una discapacitat és una alteració funcional. Estem parlant d’una funció, la que sigui, pot ser sensorial, pot ser intel·lectual, pot ser física i aquesta per alguna raó es veu d’alguna manera alterada en el que podríem dir el seu recorregut estàndard, el seu recorregut potencial.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
D’una discapacitat, tal com s’entén el concepte de discapacitat, no, però he tingut persones molt, molt properes diagnosticades de malalties molt, molt greus que en alguns casos les han portades fins a la mort.
Per què penses que les persones amb diversitat funcional es troben sovint desateses institucionalment?
En la meva opinió, no és que estiguin desateses, aquestes persones. Si ens mirem en el seu conjunt el que s’ha fet durant dècades en el nostre país, veurem que l’avenç ha estat molt significatiu en tots els àmbits, tant en l’àmbit de les discapacitats sensorials com en les discapacitats intel·lectuals i físiques. Per tant, crec que no es pot parlar de desatenció. Ara bé, la sensació que hi pot haver una certa desatenció ve com a conseqüència de la molta feina que queda per fer en aquest àmbit. És cert que s’ha fet molt, però també és cert que queda molt per fer a tots els nivells. I aquesta sensació que queda camí per recórrer, que no s’ha arribat encara al punt d’arribada, és el que probablement dona aquesta sensació d’una certa desatenció.
De quina decisió en relació amb les persones amb discapacitat que vas prendre et sents més orgullós i per què?
Una de les decisions que vam haver de prendre en moments de grans dificultats, quan era l’època del que s‘ha conegut com les retallades, va ser aquesta necessitat i obligació de retallar-ho gairebé tot. Però recordo, i d’això me’n sento especialment orgullós, que el nostre govern va aconseguir que alguns programes relacionats amb la discapacitat quedessin al marge de les retallades. Recordo, per exemple, el cas dels centres ocupacionals o el cas dels centres especials de treball que poden haver estat, com tota la resta, objecte de retallades en aquella època i, en canvi, els vam aconseguir treure d’aquelles retallades i mantenir les partides que hi havia anteriorment malgrat que els pressupostos van disminuir de manera molt significativa en el seu punt.
Quin consell li donaries a algú jove diagnosticat amb discapacitat que vol dedicar-se a la política?
El primer consell que li donaria és que no consideri la seva discapacitat ni com un avantatge ni tampoc com un inconvenient per dedicar-se a la política. Jo he conegut persones discapacitades que s’han dedicat al món de la política i ho han pogut fer amb tots els ets i uts i amb totes les conseqüències. I el segon consell que donaria és que no per discapacitat sinó per dedicar-s’hi que s’entengui que la política per definició és dura. Dura en el sentit que has de saber aguantar molt, que has d’empassar-te moltes coses, que hi has de dedicar molt de temps si ho vols fer bé, que has d’assumir tota mena de responsabilitats i de decisions complicades, etc. Per tant, ja no és un tema de discapacitat o no, és un tema que dedicar-se a la política s’ha de pensar dues vegades perquè no tothom està preparat. Me’n sento especialment orgullós, que el nostre govern va aconseguir que alguns programes relacionats amb la discapacitat quedessin al marge de les retallades
Per què creus que les persones amb capacitats diverses ens diuen que som limitats?
Bé, perquè la gent quan en general veu o es relaciona amb una persona discapacitada veu que efectivament hi ha una sèrie de disfuncions respecte al que se’n podria considerar el punt estàndard que d’alguna manera signifiquen limitacions i en el llenguatge ordinari, en el llenguatge popular s’ha passat d’aquell concepte del disminuït en el discapacitat i limitacions i ara es parla d’això que dieu, les pròpies capacitats diverses per tant, el llenguatge va evolucionant a mesura que la societat es va educant respecte de la realitat de les coses més enllà dels clixés més enllà dels prejudicis hi ha la realitat i en aquest cas és efectivament qui no té alguna discapacitat o qui no té alguna capacitat diversa o qui no té alguna limitació des del punt de vista de la seva funció a vegades aquestes limitacions són molt aparents a vegades ho són menys però sovint el mal funcionament d’un òrgan que no sigui molt evident és una limitació, molt sovint una malaltia que no té perquè ser una discapacitat es converteix també en una merma d’alguna funció, etc.
Què en penses de que pugui haver una llei del Tercer Sector?
Jo hi estic absolutament a favor perquè sóc coneixedor de primera mà de la importància que té el tercer sector en tot el món de la discapacitat, però també en d’altres mons. I, per tant, com que parteixo de la base que les entitats que formen part del tercer sector. Són un element fonamental del que és l’organització de la nostra societat, jo ho defenso del tot, ho defenso al 100%.
Quina opinió tens de les entitats del Tercer Sector?
Doncs una mica la que he dit abans, és a dir que per mi les entitats del tercer sector defineixen molt bé el que és un país com Catalunya. No oblidem que Catalunya s’ha fet històricament, com a conseqüència de no tenir un estat propi durant molt i molt temps, s’ha fet a base de la iniciativa de molta gent, de la iniciativa d’organització, de la societat civil, que tradicionalment en molts camps molt diversos s’ha anat agrupant, s’ha anat associant per fer feines que no feien les administracions públiques o que no feia un estat que a Catalunya no existia. I en aquest sentit jo crec que un tercer sector ben organitzat, un tercer sector ben… ben… diguem-ne ben… ben travat internament, és un tresor que no tots els països tenen i que un país com Catalunya pot tenir precisament per aquesta tradició secular d’organitzar-se d’aquesta manera.
De quina manera creus que les institucions han d’ajudar a que aquestes entitats puguin complir correctament la seva missió?
Jo crec que les han d’ajudar de tres maneres diferents: La primera és amb un marc legal que els hi permeti funcionar correctament, amb transparència, òbviament, però també amb eficàcia. Vull dir que sigui un marc legal, no diré permissiu, però sí que ajudi a impulsar les activitats dels de les entitats del tercer sector. En segon lloc, amb suport econòmic, que pot ser de dues maneres, o amb aportacions de diners o crèdits i avals, però també fent servir la contractació pública, que vol dir tots aquells diners que té l’administració pública, que s’han de canalitzar d’alguna manera i que en el camp de la discapacitat té molt sentit que es canalitzin a través de les entitats del tercer sector. I tres: Fent pedagogia de cara al conjunt de la societat sobre la importància que té la missió de les entitats del tercer sector per ajudar persones que tenen algun tipus de vulnerabilitat, que puguin tenir una vida plena i una vida sencera des de tots els punts de vista.
Quins són els teus referents?
Bé, jo no puc citar un referent o un altre, perquè crec que això seria simplificar el dibuix i el quadre general. En definitiva, jo fa molts anys que conec aquest món, i per tant sé que de referents n’hi ha molts, tant a nivell de persones que han excel·lit com a nivell d’entitats que també han excel·lit i excel·leixen en el que és el tracte a les persones que tenen algun tipus de necessitat. Per tant, crec que el que realment ha de ser un referent és adonar-se de fins a quin punt Catalunya és capaç de produir persones que han sigut líders en el món de la discapacitat, en la lluita pels drets de les persones que tenen algun tipus de discapacitat, però també, més enllà de les persones, les organitzacions, algunes d’elles molt, molt eficaces, que fan una feina impagable perquè moltes persones que es troben en aquesta situació puguin tenir una vida millor. Moltes gràcies.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
Doncs la prova que em sembla bé és que estic responent a aquesta entrevista i a aquest qüestionari. En el sentit aquell que també deia quan parlava del suport a les entitats, no? Es tracta també d’ajudar a fer pedagogia en general, perquè la societat va evolucionant i es va preparant per ser cada vegada millor i per ser cada vegada més sensible. Ho veiem en les darreres dècades. Fa 30-40 anys enrere, els programes per atendre persones amb discapacitat pràcticament no existien. Les persones amb discapacitat moltes vegades estaven tancades a casa i ara tot això a poc a poc s’ha anat normalitzant. No fins al punt de la plena normalització, perquè torno a dir que encara queda camí per fer, però sí fins al punt que es pot notar un avenç molt sensible, no? I molt quantificable. Això què vol dir? Que aquesta pedagogia ha de ser permanent. I tot el que ajudi a fer pedagogia existeix. Tot el que ajudi és important, vull dir. Tot el que ajudi a conscienciar la societat és important. I en aquest sentit, el Diari de la Discapacitat ajuda.
Suposo que com a persona humana, acompanyar vitalment a un país perquè la seva gent visqui millor deu ser meravellós, però sincerament quina decisió política creus que podries haver adoptat i no ho vas fer en relació a la discapacitat?
A mi m’hauria agradat poder… poder organitzar millor internament aquest tercer sector. És a dir, jo m’hi vaig reunir moltes vegades, vam fer coses conjuntament, algunes d’elles molt notables, crec, però em va faltar aquell punt de dir has ajudat definitivament a modernitzar i, sobretot, a professionalitzar el tercer sector, que, efectivament, té un component de voluntariat molt important, però que també ha de tenir un component d’estructura interna i de professionalitat de molt alt nivell. I jo sé que això passa per prendre algunes decisions, passa per estabilitzar més el tercer sector, passa per donar-li més garantia de continuïtat en el futur, que els programes que tirin endavant no siguin programes que estiguin pendents de la subvenció de cada any, sinó de contractes que duren amb el pas del temps, perquè això dóna solidesa a la feina d’aquestes entitats.
Tot això que jo vaig intentar ajudar a organitzar va quedar, doncs, en el camí. No vaig poder- ho completar, probablement per falta de temps, no per falta de ganes. I d’això, doncs, no me’n puc penedir, perquè no vaig tenir aquest temps per poder-ho fer, però sí que puc lamentar el fet de no haver-ho pogut concloure.
