Álvaro Galán Floría va néixer a Madrid, el 14 de maig de l’any 1977. Amb una paràlisi cerebral, ha transformat la seva vida i la de moltes persones amb la seva gran lógica de pensaments i la seva saviesa. Als seus 44 anys, és llicenciat en Psicologia, expert en coaching, director de serveis socials, expert en Mindfulness per a la Intervenció Clínica i Social, Coordinador del Projecte Aliances amb el talent de la Fundació Once Inserta i col·laborador a la Fundació Bertin Osborne.
Per a molts dels seus seguidors es considerat un referent i un motivador de vida. Ha sigut esportista d’èlit, guanyant una medalla de plata als Jocs Paralímpics de Sydney (Austràlia) l’any 2.000. Posseeix una personalitat carismàtica i apabullant que arrasa per allà on passa.
És defineix com una persona impetuosa, intuïtiva, molt compromesa amb la justícia i l’equitat. Quan sent que alguna cosa no és justa, li porten els dimonis i el fa treure el millor i el pitjor d’ell mateix. Però sobretot una persona compromesa amb allò que viu i sent, explica.
Recorda la seva infància com el començament de tot, quan va començar a sentir que era una persona diferent dels altres. “Ser el focus de mirades indiscretes volent passar desapercebut però alhora, no poder fer-ho i pensar que la gent el tractava de manera diferent dels altres nens de la seva edat. Pel fet de tenir una discapacitat i des d’aquí va néixer les seves ganes tremendes de demostrar que ell era igual als altres”, explica.
Reconeix que “voler sempre demostrar que ets més del que la gent pot pensar, és un element força perjudicial, perquè voler sempre demostrar a la gent et porta a estar en continua guerra amb tu mateix i amb els altres”.
Galán comenta que “qui està en guerra viu sempre pensant a defensar, o atacar i qui tant defensa o ataca no està preparat per viure i per relacionar-se amb els altres de manera sana i és un dels aprenentatges que la vida m’ha ensenyat”.
La seva adolescència la recorda com una de les situacions crítiques més grans a l’hora d’acceptar la seva discapacitat. “Perquè veia que tota la gent de la seva edat sortia a la discoteca, sortia amb amics” i ens comenta que ell sempre s’havia de quedar a casa amb els seus pares, intentant raonar i crear pensaments, que donessin resposta a aquesta situació d’injustícia és a dir, haver de donar normalitat a una cosa que era normal. Galán recorda una nit d’un divendres o dissabte trencant a plorar als passadissos de casa seva i la seva mare intentant consolar-ho dient-li, “que era dur però que més dur hagués estat haver caigut a la droga”.
L’explicació de la seva mare va fer entendre a Álvaro que hi havia situacions a la vida tan dures o igual de dures que la seva discapacitat.
Álvaro es va iniciar al món de l’esport a l’edat dels tretze anys, jugant a boccia com a alternativa per així tenir una mica més de vida social els caps de setmana en un club social del seu Madrid natal. D’aquesta manera va estar enganxat a l’esport fins arribar als quaranta anys, “L’esport et fa passar per tots els rols i estadis que pot passar una persona que es vincula a la pràctica esportiva” comenta.
Va anar als jocs paralímpics i explica que el fet d’anar no va ser una gesta sinó que la suma de molts petits moments. Va començar a veure l’oportunitat d’anar a uns jocs paralímpics a la temporada de primavera estiu de l’any 1996. Estava jugant el campionat nacional i l’entrenador d’aquella època el va citar per parlar a les vuit del vespre i allà estaven tots els seus ídols esportius. I en aquell moment Álvaro va exclamar: “Mare meva Álvaro si que ets important”. I en aquell moment el seleccionador li va dir que estaven preseleccionats per anar als Jocs d’Atlanta cosa que per a ell va ser una alegria immensa. Però l’alegria no li duraria gaire ja que el seleccionador li va dir finalment que no era un dels elegits però que es preparés bé per anar als propers Jocs paralímpics.
La sort d’Álvaro va arribar quatre anys més tard amb la figura d’un nou entrenador que li va manifestar, que era un pilar fonamental per anar als Jocs paralímpics de Sidney (Austràlia). I aquell moment el recorda, “com un somni complert i fet realitat”. Lamenta que malgrat no haver-hi recollit la medalla d’or i optés a la medalla de plata s’emporta un gran record d’haver pogut participar en una competició de gran envergadura.
Álvaro, a més de ser un gran esportista d’elit, es va llicenciar a la carrera de Psicologia, ja que entenia que li motivava molt poder acompanyar i facilitar informació i processos a persones que els hi tocaria viure situacions semblants a les seves. Comenta: “Em sentia en l’obligació moral i ètica de formar-me per poder ajudar aquestes persones i les seves famílies i els seus petits mostrant-me com a model”.
El seu primer treball com a psicòleg va ser com a becari en un projecte d’inserció laboral en una associació de persones amb discapacitat intel·lectual. Admet que no ho recorda gaire bé per l’estat de nervis que tenia i l’emoció del moment. Tan sols recorda que havia de fer molt de transbord per arribar a la seva destinació laboral: taxis, trens, i havia de fer molts trasllats per arribar a l’estació d’Atocha. Per a ell va ser un gran repte i aventura pel que fa a la mobilització de recursos interns, per poder viatjar de manera autònoma pel transport públic madrileny. “Em va ajudar molt en relació al foment de l’autonomia personal’, explica.
Álvaro Galán va ser el president de l’associació de Paràlisi cerebral Aspace de Madrid el 2016, i actualment és el coordinador de projectes d’Aliances amb Talent de la Fundació Once inserta. El seu secret per arribar a aquests llocs tan alts diu que li hem de preguntar a qui el va contractar i va confiar en ell.
Però creu que el que fa que el contractin en aquests llocs és la capacitat que té per relacionar conceptes per trobar relacions causals i també la seva frescor, la seva capacitat de ser transgresor i manejar sempre en el fil de la crítica constructiva. “Sense agredir sempre sumant posant el focus en les coses que es poden millorar i fer-ho amb sentit de l’humor i amb tacte”.
D’altra banda col·labora amb la Fundació Bertín Osborne, on les seves funcions són de consultoria, assessorament, donar la seva opinió i testimoniatge com a persona amb discapacitat i expert en psicologia i família.
Fa referència que la consulta més recurrent que li fan arribar els pares és la por a què passarà amb el futur del seu fill quan ells no hi siguin. I ell com a bon psicòleg, els hi ha recomanat que no els ajudin i que facin l’experiment de com si no estiguessin per veure com es mouen per si sols i fins on arriba la seva autonomía.
I asegura que el projecte a futur més immediat és escriure el seu propi llibre i plasmar tot l’aprenentatge que ha anat adquirint durant la seva vida.
