Badalonina, feminista, ecologista i d’esquerres, Aïda Llauradó és actualment presidenta del grup municipal de Badalona En Comú Podem. Compromesa amb la justícia social, la diversitat i els drets, defensa una mirada inclusiva que posi les persones al centre. En aquesta conversa reflexiona sobre què significa la discapacitat, els reptes per aconseguir una societat més accessible i igualitària, i el paper clau de les institucions per garantir drets i oportunitats per a tothom. Li vull agrair molt sincerament a L’Aïda tota la tasca que desenvolupa des de la proximitat, el servei públic i el seu recolzament col·lectiu a aquest projecte del Diari de la DisCapacitat que estic segur s’enriqueix d’aquest diàleg continuat entre la societat i la discapacitat.
Qui és Aïda Llauradó?
Una badalonina d’esquerres, feminista i ecologista que lluito per un món més just, amable i respectuós. Actualment, sóc la presidenta del grup municipal de Badalona En Comú Podem, entre altres responsabilitats i compromisos.
Què és per tu una discapacitat?
La paraula condiciona la mirada. Les persones tenim diferents capacitats i característiques que ens fan úniques. Aquestes característiques ens poden donar avantatges en alguns àmbits i en altres no. Per tant, jo posaria el focus a la diversitat, en la consciència i l’esforç col·lectiu per incloure a la societat les diferents capacitats, per tenir les mateixes oportunitats i els mateixos drets, respectant les diferències. Crec que el concepte “discapacitat” posa el focus en allò que ens manca, però també es pot traduir en allò que necessitem. La nostra responsabilitat és acompanyar i donar respostes que garanteixin drets, cobrint aquestes necessitats, i ser conscients que al llarg de la nostra vida tothom tenim diferents tipus de discapacitats. De fet, la diversitat funcional no és només d’algunes persones, sinó que tothom és divers funcionalment. Però en el dia a dia a les nostres converses categoritzem en persones “amb discapacitat” i/o persones “amb diversitat funcional”, i entenc que també és la manera de focalitzar sobre les diferents necessitats de les que parlava.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’algun tipus de diversitat funcional?
Tinc algunes amistats i, com tothom, he tingut familiars que en algun moment de la seva vida han tingut algun tipus de diversitat funcional que ha estat diagnosticada, tractada i acompanyada. Sense els serveis públics i entitats socials que treballen amb aquestes persones la seva vida i la de les seves famílies seria molt més difícil. Tot i així, encara queda molta feina a fer.
Com creus que a nivell institucional es pot ajudar a impulsar una societat més inclusiva?
Calen més recursos i seguir canviant la mirada. S’han fet moltes passes endavant, i es segueixen veient avenços, però per aconseguir una societat realment inclusiva s’ha de treballar transversalment, des de totes les vessants de la nostra vida, per incloure aquesta diversitat de la que parlem, i per això cal donar veu a totes les persones des d’aquesta diversitat funcional, i posar més recursos específics tant a la salut, com a l’educació, en recursos residencials i d’autonomia personal que garanteixin llibertat i dignitat a totes les persones, també professionalitzant a les persones cuidadores amb els drets laborals que mereixen. Podríem seguir parlant d’inclusió als esports, la cultura, l’accessibilitat en tots els sentits. Seria una conversa molt llarga però necessària.
Quines creus que són les mancances a nivell d’accessibilitat a la ciutat de Badalona respecte la discapacitat?
Badalona té moltes mancances perquè parteix d’una falta d’inversió en tots els sentits. L’espai públic està descuidat i no pot garantir accessibilitat si no es reformen molts carrers i places que, d’una banda pateixen degradació (dificultant-ne la circulació), però d’altra banda, ja van ser dissenyades amb barreres arquitectòniques que directament impedeixen a moltes persones transitar-hi. Conec a gent que ha marxat a viure fora de Badalona perquè els resultava impossible moure’s amb cadira de rodes pel seu barri. D’altra banda, no es garanteix l’accessibilitat en equipaments públics, com ara centres cívics, entre altres, que no només estan abandonats, sinó que tampoc hi ha cap projecte de remodelació. Quan parlem d’accessibilitat hem d’incloure les necessitats de tothom, des dels infants fins a la gent gran, i no només pensar en les barreres físiques. S’ha avançat en algunes iniciatives d’organització d’esdeveniments i serveis, però no és suficient. Tot i la insistència de les entitats socials i la creació d’un Consell d’Accessibilitat Municipal a Badalona, aquest govern no està treballant en un pla integral d’inversions i mesures concretes per avançar realment en l’accessibilitat universal. Vull fer una menció especial a Rosa Bové, activista incansable de Deixem de Ser Invisibles i PAM Badalona, que va aconseguir la creació d’aquest consell. La recordem amb gratitud a ella i al seu llegat després de la seva pèrdua.
Crec que el concepte “discapacitat” posa el focus en allò que ens manca, però també es pot traduir en allò que necessitem. La nostra responsabilitat és acompanyar i donar respostes que garanteixin drets, cobrint aquestes necessitats
Quina visió tens de la igualtat real entre homes amb discapacitat i dones amb discapacitat i que podem fer perquè sigui realment igualtat?
Les dones amb discapacitat pateixen unes discriminacions, violències i opressions més dures per la seva doble condició. Tot això ho hem de visibilitzar i combatre. La igualtat real entre dones i homes ha d’arribar a tots els àmbits i tots els sectors, també a la diversitat funcional. Aquesta perspectiva d’igualtat real, integral i transversal, si la tenim molt clara en relació a la diversitat funcional, l’hem d’aplicar també en la igualtat de gènere i des de la interseccionalitat. És a dir: hem de tenir en compte que les opressions no actuen de forma aïllada a les persones segons la diversitat funcional, o segons el sexe, etc… si no que aquestes opressions es creuen i es multipliquen segons aquests i molts altres factors com la classe social, l’origen ètnic, la religió, la discapacitat, la orientació sexual, identitat de gènere, etc. Per tant, són lluites compartides que no es poden veure de manera aïllada, i són un altre motiu per unir-nos des d’aquestes diferents experiències, discriminacions i opressions, per aconseguir una societat justa, amb oportunitats i drets per a tothom.
Quins creus que són els principals reptes respecte la discapacitat?
Els principals reptes són que l’onada reaccionària neoliberal i d’extrema dreta no ens guanyin retallant drets, retallant recursos públics, i no avancin tampoc en la intolerància, el capacitisme, així com l’estigmatització i el rebuig i l’odi a la diferència. El repte de fons és avançar en una mirada social inclusiva, que garanteixi drets a través de democràcies que actuïn de manera eficient, aprofundint en la participació de tothom des d’aquesta diversitat. No podem permetre’ns fer ni un pas enrere.
Què els hi diries a aquelles noies amb diversitat funcional que volen dedicar-se a la política?
És una bona pregunta. La política fins fa molt poc també en el nostre país es veia com un àmbit més reservat als homes d’una certa edat i d’un estatus social més aviat elevat. Trencar amb tot això ha estat i és encara tot un repte, i per això necessitem que justament dones i amb diversitat funcional ens ajudin a trencar aquestes barreres, prejudicis i la mirada androcèntrica del món i de la política, que posa a l’home com a centre i mesura de totes les coses. Per avançar a la societat necessitem que hi hagi més noies protagonistes de les decisions polítiques, també des de l’experiència de la diversitat funcional, que participin de tu a tu per prendre mesures valentes i canviar prioritats! Els diria que no es posin límits, perquè els límits ja us els intenten posar els altres.
Què creus que pot aportar el món institucional a la discapacitat?
Les institucions són imprescindibles per crear recursos, serveis i drets a totes les persones, especialment a qui necessita rebre més del treball col·lectiu i, també a qui més li perjudica “la llei del més fort” i l’individualisme. El col·lectiu vinculat a la discapacitat n’és un exemple molt clar. També s’ha de dir que les institucions poden ser i són font de desigualtats i fins i tot violència. Per això és tant important enfortir la democràcia i fer-la inclusiva perquè les persones amb diversitat funcional i amb totes les diversitats participem de les preses de decisions, i garantim que les institucions siguin realment democràtiques i inclusives i, per tant, generadores de drets.
Quins referents tens?
Al llarg de la meva vida he conegut a moltes persones anònimes que per mi són referents de la lluita pels drets de les persones amb discapacitat i per la diversitat funcional. Des de que vaig començar a fer militància política a Badalona, vaig conèixer a dones activistes i generoses com Marina Nieto i Núria Ríos, de la Plataforma Deixem de Ser Invisibles. Eren un exemple clar de la lluita perseverant de tantes persones que defensen drets i que no demanen res a canvi. També Maite Inglés, vicepresidenta honorífica de la mateixa entitat, així com l’anteriorment mencionada, Rosa Bové. La seva trajectòria les avala. En podria mencionar moltes més, com en Guillermo Hurtado, la Sílvia Pariente, i em deixo a molta gent que crec que mereixen també el nostre reconeixement pel seu activisme. Rafa Reoyo també és un badaloní molt implicat en la lluita de la diversitat funcional des de fa molts anys, de la FAVB i del Moviment de Vida Independent, amb qui he pogut compartir lluites, propostes i també converses en profunditat. Des de qui tinc consciència de vida associativa he conegut a dones com Maite Forteza que amb ASPANIN han substituït la tasca que haurien de fer les institucions públiques. La Fundació Sique, amb Samuel Esturo, són referents i també han estès la mà quan la ciutat ho ha necessitat. Una altra de les entitats més importants és Badalona Capaç, a dia d’avui amb Maite Arqué com a referent al capdavant, però amb tanta gent implicada, com deia, amb tantes persones anònimes que lluiten cada dia voluntàriament per una societat millor, on s’inclou la diversitat funcional. No puc deixar de fer una menció especial a una persona del món de l’educació, com Juan Valerio, president de l’AFA de Can Barriga, lluitant pels drets del seu fill i per tots els infants amb diversitat funcional. També Maria Dolors Hermoso, vinculada a la ONCE, Pilar Valient, a la Creu Roja, i per últim, Dolors Torrents, reconeguda per la seva lluita per al dret de vot de les persones amb discapacitats intel·lectuals. Gràcies a tothom per ser referents de lluita i dignitat. Tot i que segur em deixo moltes persones, des de la meva humil experiència, aquestes són amb qui he compartit experiències, han estat i són referents per mi d’aquesta causa, en una lluita col·lectiva.
Què opines de les entitats del tercer sector?
Justament, acabo de mencionar entitats del tercer sector en aquesta entrevista, on reitero que fan una gran tasca que, a més, substitueix moltes de les obligacions de les administracions públiques. La seva funció no només és necessària, sinó que hauria de tenir més reconeixement, més acompanyament i recursos. És molt dur treballar des de la precarietat i al costat d’un sistema tant burocràtic i limitador. A Badalona hi ha moltes persones amb discapacitat que poden treballar, formar-se i tenir un espai d’oci, educatiu i residencial, i fins i tot terapèutic, al llarg de la seva vida, gràcies a les entitats del tercer sector. Algunes de destacades a la nostra ciutat són Badalona Capaç, Aspanin, Sique, Amiba, Obaido, entre moltes altres.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla una mitjà de comunicació imprescindible per informar i divulgar de manera independent sobre discapacitat, inclusió social i diversitat social a Catalunya. Us felicito per haver tirat endavant aquest projecte i haver-lo consolidat amb èxit. Espero que seguiu avançant i tothom al nostre país us poguem seguir llegint!
