Aquesta setmana entrevistem al Raül Romeva i no cal molta presentació de la seva persona. Ha estat un servidor públic que ha procurat al llarg de la seva vida ser fidel a la seva societat i fer-la millor desde molts àmbits de la societat. En tots ells sempre militant en el pacifisme. Ara mateix, es dedica en cos i ànima a la Fundació Irla. En aquesta peça ens explica també aquest moviment i quina missió té. Gràcies Raül per tota la tasca però també per voler participar en aquesta aventura.
Qui és Raül Romeva?
Sóc moltes coses alhora, com ho som totes les persones. Sóc pare, marit, fill, amic, escriptor, professor, investigador, esportista i activista per la pau. He estat eurodiputat, conseller i també pres polític. Però sobretot m’agrada pensar que soc algú que intenta contribuir a fer un món més just, més digne i més inclusiu. Sempre he tingut clar que la política, la recerca i l’esport són eines per transformar la realitat.
Què és per a tu una discapacitat?
Per a mi, la discapacitat no defineix una persona, sinó que és una condició que interactua amb l’entorn. Les limitacions apareixen sovint quan el món no està pensat per a totes les maneres de ser i de viure. La discapacitat no és una falta, sinó un desafiament col·lectiu: el de construir societats que reconeguin la pluralitat de capacitats i permetin a tothom participar-hi plenament.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Sí, i no només una. Al llarg de la vida, tant en l’àmbit personal com professional, he tingut la sort de compartir camins amb persones que viuen amb condicions diverses. Aquestes relacions m’han enriquit profundament. M’han ensenyat a escoltar millor, a qüestionar els límits que sovint donem per fets i a valorar l’esforç quotidià que implica resistir, persistir i aportar en un món que encara no és prou just.
Què és i quins objectius té la Fundació Irla?
La Fundació Irla és un espai de pensament republicà que promou valors com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i el compromís social. Com a president, m’enorgulleix formar part d’un projecte que recupera la memòria democràtica i impulsa la recerca, el debat i la divulgació d’idees transformadores per a una societat més justa i solidària. També intentem donar veu a perspectives que sovint han estat invisibilitzades.
De quina manera creus que podem construir una societat més inclusiva?
Escoltant més i jutjant menys. Posant les persones al centre, i no les normes, ni els interessos econòmics. Hem de canviar les estructures que exclouen i construir ponts, no murs. L’educació, la cultura i l’esport són claus per generar empatia i reconèixer la diversitat com un valor col·lectiu. L’esport, en particular, pot ser una eina poderosa per trencar estigmes. Quan una persona amb diversitat funcional participa activament en una competició o en un projecte esportiu compartit, no només fa valer les seves capacitats, sinó que qüestiona directament els límits que la societat li ha imposat.
L’educació, la cultura i l’esport són claus per generar empatia i reconèixer la diversitat com un valor col·lectiu. L’esport, en particular, pot ser una eina poderosa per trencar estigmes
Quin consell li donaries a una noia amb una diversitat funcional que vol dedicar-se a la docència?
Que no renunciï mai a la seva vocació. Que confiï en el seu valor i en la seva capacitat per aportar una mirada única. El món educatiu necessita veus diverses, experiències plurals i persones capaces de trencar motlles. El seu compromís, la seva tenacitat i la seva autenticitat poden inspirar noves generacions. I el més important: no està sola, hi ha xarxes i aliances per fer camí col·lectivament.
De quina manera creus que des del camp de les fundacions i/o associacions han d’ajudar a que les persones puguin complir correctament els seus somnis?
Les fundacions i associacions tenen un paper essencial com a motors de canvi social. Han d’escoltar, acompanyar i empoderar. Cal que treballin des del respecte a l’autonomia, generant espais on les persones puguin desenvolupar-se, expressar-se i projectar-se sense haver de demanar permís. Els somnis no haurien de ser un privilegi, sinó un dret compartit.
Quins són els majors aprenentatges que has extret de la teva aventura política?
Que la política és molt més que gestionar institucions: és una eina per defensar la dignitat. He après que la coherència no sempre surt gratis, però que la dignitat no té preu. També he constatat que la resistència col·lectiva, la solidaritat i la convicció són més poderoses que la por. I que cal denunciar les injustícies, encara que això et costi. Sobretot quan et costa.
Quina visió penses que té la societat sobre la diversitat funcional i quina hauria de tenir?
Encara hi ha massa barreres, prejudicis i una tendència a invisibilitzar les persones amb diversitat funcional o a parlar-ne des d’una mirada paternalista. Hauríem de passar de la tolerància a la valoració activa. No es tracta de permetre que hi siguin, sinó d’entendre que són essencials per a una societat veritablement plural. L’esport, en aquest sentit, és una escola d’igualtat. Els Jocs Paralímpics, l’esport base inclusiu, o les iniciatives comunitàries ens mostren que el talent, l’esforç i la passió no entenen de cossos “normatius” o “no normatius”. El valor d’una persona no depèn del que no pot fer, sinó del que és capaç d’aportar.
Quins són els teus referents?
En tinc molts, però si n’he de dir alguns: Monturiol, per la seva utopia social i científica; Mandela, per la seva capacitat de resistir i reconciliar; i les persones anònimes que lluiten en el seu dia a dia, sense medalles i reconeixements. També em deixen empremta persones com l’Álvaro, que des de la seva vivència impulsen projectes amb sentit, com aquest espai d’entrevistes.
Què opines de les entitats del tercer sector?
Són imprescindibles. Fan la feina que sovint no fa l’administració, i ho fan des del territori, des de la proximitat, des de l’arrelament. Són espais de transformació, de resistència i d’innovació. Sense elles, la societat seria molt més desigual i injusta.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
És una molt bona notícia. Perquè dóna veu a qui massa sovint ha estat silenciat. Perquè genera discurs, interpel·la, proposa i reivindica. I perquè demostra que la comunicació també pot ser una forma de lluita per la dignitat. Felicitats a l’equip, i especialment a l’Álvaro, per impulsar aquest projecte tan necessari. És un honor formar-ne part.
