El passat 7 i 8 de novembre va tenir lloc a Barcelona el 2on Congrés Internacional sobre Universitat i Inclusió amb la participació de professors, especialistes i estudiants. Un d’aquests estudiants va ser Miquel Senties, que pateix sordesa, i que en aquesta entrevista ens parla sobre el seu pas per la universitat i les seves perspectives de futur.
Que et van dir els teus pares, quan els vas dir que volies anar a la Universitat?
La meva mare es va il·lusionar molt per la meva decisió ferma d’anar a la Universitat, igual que el meu germà, però els dos estaven preocupats en què no estigui preparat per la vida universitària, no solament a les classes, exàmens, professorat, d’entre altres, sinó també fora de les classes, ja que vivia dins d’una bombolla i iniciar la meva etapa universitària suposava més llibertat i allunyar-se de mica en mica, encara que reconec mantenia les meves inquietuds en respecte d’anar a la Universitat.
Com va ser el primer dia de facultat?
El primer dia a la facultat de Geografia i Història (UB) fou inoblidable. El primer dia de la meva vida universitària, estava plena d’expectatives i temors, més una bona dosis de nervis. Vaig agafar el tren a primera hora des del meu poble, Sant Martí de Centelles, per ser-hi a primera hora. Ja coneixia a uns quants de la carrera perquè a finals del segon any de Batxillerat havíem fet un grup per Whatsapp entre nois i noies que volien fer Història a la UB gràcies a la pàgina «Selectivitat 2019» del Facebook, per conèixer-nos i «trencar el gel» pels primers moments de la carrera, així que no estava tan nerviós per sentir-me marginat dels altres. El primer dia en la meva vida universitària vaig rebre una bona impressió en sentit general respecte al professorat i l’alumnat.
Què estàs estudiant ?
A l’acabar el grau d’Història per la Universitat de Barcelona el setembre del 2018, vaig matricular-me en el Màster de Cultures Medievals per la mateixa universitat, i actualment em queda només realitzar el TFM. Tinc l’ull posat sobre el màster de professorat d’ESO però encara estic dubtant en fer-ho o no.
Quines limitacions tens en el teu dia a dia?
Moltes limitacions, però resumint en tema discapacitat serà la falta de sensibilització per part d’organismes públics o semipúblics, especialment el RENFE Rodalies, o persones, perquè per qualsevol incidència o problema tècnic sempre ho comuniquen per la megafonia (pel Twitter més tard) i jo no el sento gairebé bé i sempre demano a una tercera persona perquè em pugui dir que han dit per la megafonia… Una altra limitació és quan surto amb amics o quan tinc una cita, quedem a un lloc per prendre un cafè o similar, em limita el soroll de l’entorn tant el soroll produït pels vehicles com per la gent al voltant. Això m’empipa moltíssim perquè no puc escoltar bé quan l’altra persona em diu una cosa.
Quins són els teus desitjos?
Tinc molts desitjos com tothom, però resumint seria tenir bona salut, el més important del món segons paraules de la meva iaia. Ser professor per poder ensenyar Història als joves, casar-me amb un home que em faci riure i enamorar…
Quines són les teves pors?
Una pregunta que fa reflexionar molt… Tinc por de tornar a sentir-me marginat perquè vaig ser víctima d’assetjament escolar. Tinc por de perdre als meus éssers estimats. Tinc por d’enamorar-me i no ser correspost.
Com et planteges el futur?
Acabar el TFM del màster, trobar una feina estable que em pugui combinar amb el màster de professorat; ensenyar i/o dedicar-me en la investigació. També en casar-me i tenir una gran família. Quan penso a plantejar el meu futur, m’agradaria que fos així, però sé per experiència que no pots planificar ni plantejar la teva vida perquè la vida és com un oceà amb onades que canvien constantment.
Ets feliç?
Crec que la felicitat és bastant subjectiva. La felicitat com estat d’ànim no és definitiva, sinó temporal perquè hi ha dies que ets sents més feliç i altres dies no. Després d’un llarg període bastant fosc del meu passat, no em sento feliç totalment però em sento més alliberat, més tranquil i conseqüentment una mica més feliç.
Autora: Mireia Guilera
