Llegeixes les paraules de l’Anna Sabaté i tens la sensació d’estar davant d’algú que ha fet de la sensibilitat una manera d’habitar el món. Actriu, docent i exploradora incansable de l’ànima humana, no parla des de les certeses absolutes, sinó des d’aquell territori fràgil i honest on les preguntes acostumen a ser més importants que les respostes. La seva mirada fuig de les etiquetes i s’atura allà on sovint no mirem: en la riquesa invisible que neix de la diferència.
Al llarg de la conversa, l’Anna reivindica una idea poderosa: les limitacions no defineixen una persona. Darrere de cada diagnòstic, de cada condició o de cada dificultat, hi habita un univers irrepetible de sensibilitats, intel·ligències, imaginacions i maneres d’entendre la vida. És una reflexió que neix tant de la seva experiència vital com del seu recorregut en el món de l’educació i de les arts escèniques, espais on ha après que la diversitat és una forma de riquesa col·lectiva.
La seva història també és la d’una mirada que va canviar un destí. Quan era adolescent, una professora va saber veure allò que ningú més veia: un immens món interior esperant ser reconegut. Aquell gest, aparentment senzill, es va convertir en una llavor de transformació. Potser per això l’Anna admira profundament les persones que eduquen, perquè sap que una mirada compassiva, quan arriba en el moment adequat, té el poder de reconstruir una vida sencera.
En aquesta entrevista descobrim una dona compromesa amb l’art com a eina de consciència, amb l’autoconeixement com a camí de llibertat i amb una visió radicalment humanista de la discapacitat. Les seves paraules no busquen provocar llàstima ni admiració fàcil, sinó obrir finestres. I quan la lectura de les seves paraules s’acaba, queda una certesa poderosa: les persones més extraordinàries no són les que viuen sense límits, sinó les que són capaces de veure, darrere de cada límit, tota la immensitat d’un ésser humà.
Qui és l’Anna Sabaté?
Un ésser humà en constant evolució al qual li costa viure.
Què és una discapacitat per a tu?
Es una limitació en algun aspecte físic o psíquic.
Tens alguna persona propera amb discapacitat? Què t’ha ensenyat aquesta experiència?
He tingut experiències al llarg de la meva vida i també com a docent. En un primer moment pots pensar que són persones minusvàlides, però a mesura que les he anat tractant m’adono que només som diferents. Que tinguin limitacions no vol dir que no tinguin altres capacitats extraordinàries, com sensibilitats, connexions, intel·ligències o imaginaris que no tenen altres persones. Per això m’agrada més la definició de diversitat funcional que no pas minusvalidesa o discapacitat.
Quins projectes tens actualment?
El proper mes d’octubre estreno a Dau al Sec un muntatge teatral, La Setmana del Diluvi, escrit per Eva Hibernia i dirigit per Alejandro Giles. Un tema potent, sobre el trauma que es deriva dels abusos i que ens «incapacita» per viure…
Què creus que pot aportar el món de la interpretació a la construcció d’una societat més inclusiva?
Una obertura de mirades sobre la diferència com un valor que enriqueix la humanitat.
En els teus cursos treballes la confiança i l’autenticitat. Com poden aquestes eines ajudar una persona amb discapacitat a desenvolupar el seu projecte de vida?
Igual que qualsevol altra persona. Com he comentat tenen altres capacitats que fan que molt sovint t’oblidis que puguin ser diferents a tu. Ben al contrari, al seu costat potser ets tu qui t’adones de les teves pròpies limitacions. Els prejudicis són una d’elles.
Què et remou quan veus que les persones amb discapacitat continuen sent invisibles en l’art, als mitjans de comunicació o en la vida quotidiana?
Afortunadament cada cop ho veig menys això. El teatre social juga un paper molt important. Cada cop hi ha més casos d’inclusió, sobretot estudiants, amb resultats acadèmics brillants. Voldria destacar la tasca del ballarí i coreògraf Jordi Cortés, pioner de la dansa inclusiva a Catalunya (Liant la Troca), el documental del director Antonio Centeno sobre la sexualitat (Yes, we can) o l’obra que es va estrenar al Teatre Lliure la temporada pasada (La vie invisible) protagonitzada per un actor cec.
A la teva biografia expliques que durant l’adolescència et senties introvertida, plena de pors i amb dificultats per relacionar-te. Creus que aquesta sensació de ser diferent connecta amb vivències que moltes persones amb discapacitat experimenten?
Crec que sí. M’hi apropa perquè formo part de la societat menys normativa. Amb el temps, sense ser diagnosticada com a tal, he anat entenent que allò que em feia diferent davant els ulls de la meva família o a l’escola, era una barreja de neurodivergència i PAS (Persona Altament Sensible).
Que les persones amb discapacitat tinguin limitacions no vol dir que no tinguin altres capacitats extraordinàries, com sensibilitats, connexions, intel·ligències o imaginaris que no tenen altres persones
Com va canviar la teva vida el fet que una professora veiés en tu un potencial que ni tu mateixa coneixies?
Completament. Un gir de 360º. Una mirada compassiva et pot canviar la vida per sempre. Ella va veure no només el meu patiment, sinó tot un món interior de gran sensibilitat i permeabilitat emocional, amagat i aterrat davant la incertesa de possibles repercussions per part del meu entorn. L’única persona que em va veure com un èsser humà complet.
Defineixes el teatre com el teu canal d’expressió i de comunicació amb el món. Pot ser també una eina transformadora per a les persones amb discapacitat?
Sense dubte, ho és per tothom.
Creus que els espais culturals i artístics són prou accessibles i inclusius avui dia?
Hi ha una legislació amb una normativa on els espais han de tenir unes prestacions concretes (especialment per la sordesa i la ceguesa). Això sí, és millorable i els estàndards europeus segurament estan més avançats.
Gran part de la teva feina gira al voltant de l’autoconeixement. Per què és tan important conèixer-se a un mateix quan es viu amb una discapacitat?
És important per tothom. No us considerem diferents si parlem en termes d’autoconeixement o creixement personal, només limitats en alguns aspectes. Es pot arribar a considerar que al tenir un tracte social de vegades discriminatori necessiteu més fortalesa interna per manegar-vos amb situacions adverses. Però això ho vivim tots.
Què diries a una persona que sent que la seva discapacitat defineix tota la seva identitat?
Li diria que la seva identitat té a veure amb una dimensió de l’ànima, no només amb una limitació física o psíquica.
Una professora et va obrir una porta que va canviar la teva vida. Quina responsabilitat tenen els educadors en la construcció d’una societat més inclusiva?
Molta. Per sort, alguns educadors donen sentit a la vida de moltes persones. I jo els admiro profundament.
Què li diries a una noia amb síndrome de down que vol ser actriu?
Que busqui qualsevol oportunitat per fer el que li fa il·lusió, sigui amb col.lectius híbrids inclusius per persones amb discapacitat o en projectes específics per persones amb aquestes diversitats. I que siguin espais seriosos que donin confiança i ho facin amb motivació i vocació de servei.
Quins són els teus referents personals i professionals?
Admiro a persones que han dut a terme grans projectes socials com Didier Ruiz, fins a gent com Peter Brook, Grotowski, Antonin Artaud, Kyrstan Lupa o Milo Rau. També persones amb una gran mirada humanista com Mercè Sardà (la meva professora de l’Institut), Claudio Naranjo, Jean Louis Barrault, Juan Diego Botto.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector i de la seva tasca en l’àmbit de la discapacitat?
En alguns casos s’han dissenyat programes que no tenien sensibilitat suficient per ser veritablement integradors. Només per fer propaganda. Són projectes socials que de vegades han creat polèmica. De vegades tinc la sensació que utilitzen a les persones amb diversitat funcional per aconseguir diners, netejar la seva imatge o aconseguir subvencions per fer algun espectacle que d’altra manera els hi seria més difícil.
Què opines de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Absolutament necessari!!! Dóna visibilitat i viabilitat. I ens fa ser més conscients sobre la diversitat en el nostre entorn per aprendre a conviure-hi.
Què opines del projecte “Plantant Cara”?
Ets molt valent. No només ens fas partícips d’aquesta sensibilització, sinó que ens obligues a fer-nos preguntes sobre un tema amb el qual no estem familiaritzats en el nostre dia a dia. I això és tot un repte. Gràcies.
