Hi ha entrevistes que neixen de la curiositat professional, però n’hi ha d’altres que neixen de l’estima. Aquesta conversa amb la Mar Giné, directora dels Serveis Territorials del Departament d’Empresa i Treball a Tarragona, forma part d’aquest segon grup. Més enllà del càrrec que ocupa, sempre hi he trobat una persona propera, d’aquelles que tenen el do de fer-te sentir còmode des del primer instant. En cada trobada, en cada conversa, he percebut una mirada sincera, una manera d’escoltar que no és només cortesia, sinó interès real per les persones i per les seves històries.
Vivim en una societat on sovint es parla molt i s’escolta poc. Potser per això valoro tant persones com la Mar, capaces de mantenir la sensibilitat i la proximitat enmig de les responsabilitats del dia a dia. Des del primer moment va mostrar interès per Plantant Cara i per les realitats que acostumem a invisibilitzar. No ho va fer des de la distància institucional, sinó des de la voluntat honesta de comprendre, d’acompanyar i de ser present. I aquesta manera de fer, tan humana i tan autèntica, és precisament allò que més admiro d’ella.
Per això aquesta entrevista té per a mi un valor especial. Perquè no només ens permet conèixer la seva visió i el seu compromís amb el territori, sinó també descobrir la persona que hi ha darrere del càrrec. Una dona que m’ha demostrat que la millor manera de liderar és no oblidar mai les persones. I si avui comparteixo aquestes paraules amb tanta emoció és perquè la Mar Giné és una d’aquelles persones que deixen petjada sense pretendre-ho, simplement perquè fan les coses des del cor.
Qui és Mar Giné?
Soc una persona que estima profundament el seu territori i que té les idees fermes, però que també entén que escoltar és imprescindible per poder prendre bones decisions. Em considero una persona propera, a qui li agrada estar en contacte amb la gent, conèixer les diferents realitats i entendre què hi ha darrere de cada situació. Crec molt en el diàleg, però també soc resolutiva: quan assumeixo una responsabilitat, m’agrada buscar solucions i tirar endavant. I, sobretot, soc una persona amb vocació de servei. Crec que estar al servei públic vol dir ser-hi, escoltar, donar resposta i intentar millorar, des de la responsabilitat que cadascú té, la vida de les persones i el territori.
Què és per tu una discapacitat?
Per mi és una realitat més dins de la diversitat humana. No m’agrada mirar les persones des de les seves limitacions, sinó des de tot allò que poden aportar. Moltes vegades no és la persona la que té la limitació, sinó l’entorn el que no està prou preparat. Per això crec que tenim el deure de construir entorns més accessibles, més flexibles i més inclusius, perquè tothom pugui desenvolupar el seu talent i el seu projecte de vida amb les mateixes oportunitats.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna diversitat funcional?
No, no tinc una persona propera diagnosticada de diversitat funcional. Però crec que això no pot ser una excusa per no mirar, escoltar i entendre altres realitats. Precisament, una de les coses que considero més importants en la meva manera de treballar és no donar res per descomptat. Escoltar les persones que viuen aquestes situacions, les entitats que les acompanyen i els professionals que hi treballen és la millor manera d’entendre les barreres que encara existeixen.
Creus que el mercat laboral està realment preparat per contractar talent amb discapacitat, o encara hi ha molta mirada assistencialista?
Crec que hem avançat, però encara ens queda molt camí per recórrer. I sobretot ens queda fer un canvi de mirada. No hauríem de començar preguntant què no pot fer una persona, sinó què pot aportar i què necessita perquè pugui desenvolupar tot el seu potencial. Quan posem l’etiqueta abans que la persona, ja estem creant una barrera. I aquí tenim una responsabilitat compartida: les administracions, les empreses, les entitats i també la societat en general.
No hauríem de començar preguntant què no pot fer una persona, sinó què pot aportar i què necessita perquè pugui desenvolupar tot el seu potencial. Quan posem l’etiqueta abans que la persona, ja estem creant una barrera
Creus que les empreses tenen prou formació i sensibilització per gestionar la diversitat emocional i psicològica dels equips?
Cada vegada hi ha més consciència, però crec que encara ens costa parlar-ne amb naturalitat. Les empreses estan formades per persones i, per tant, la diversitat emocional i psicològica forma part de qualsevol equip. Necessitem més eines, més formació i, sobretot, cultures empresarials on les persones sentin que poden parlar, demanar ajuda i ser escoltades sense por de ser jutjades. Per mi, escoltar no és només una actitud personal; també hauria de formar part de la manera d’entendre les organitzacions.
Com es pot evitar que el talent jove acabi marxant del territori per falta d’oportunitats dignes?
Els joves no haurien de marxar perquè aquí no troben oportunitats. I si marxen, haurien de poder fer-ho perquè volen conèixer món, créixer o viure una experiència, però no perquè sentin que aquí no tenen futur. Necessitem ocupació de qualitat, salaris i condicions dignes, possibilitats de créixer professionalment i sectors que siguin capaços d’oferir projectes de futur. I també hem de saber escoltar els joves. Saber què esperen, què necessiten i quin territori volen construir. Perquè retenir talent no vol dir retenir persones: vol dir aconseguir que vulguin quedar-se.
Quina responsabilitat tenen les institucions a l’hora de garantir que la primera feina no sigui una experiència frustrant o excloent?
Tenim una responsabilitat molt gran. La primera experiència laboral pot marcar molt la manera com una persona entén el món del treball i també la confiança que té en les seves pròpies capacitats. Per això hem d’acompanyar els joves, formar-los, orientar-los i garantir que les seves primeres oportunitats siguin experiències dignes, respectuoses i que els permetin aprendre i créixer. I això també implica treballar amb les empreses perquè entenguin que donar una primera oportunitat és també una manera de construir el futur del nostre territori.
Quin missatge donaries a una persona amb discapacitat o problemes de salut mental que avui sent que el sistema laboral no compta amb ella?
Li diria, primer de tot, que no deixi que una etiqueta defineixi tot el que és ni tot el que pot arribar a fer. Sé que és fàcil dir-ho i molt més difícil viure-ho quan et trobes portes tancades. Però també crec que tenim l’obligació, des de les institucions, de fer que aquestes portes cada vegada siguin menys. I li diria que no està sola. Hi ha entitats, professionals, empreses i administracions que treballen perquè aquesta realitat canviï. Encara tenim feina per fer, però el canvi és possible.
I quin missatge adreçaries a les empreses que encara dubten si apostar o no per la inclusió real?
Que mirin primer la persona i després la discapacitat. Incorporar talent divers no és fer un favor a ningú. És incorporar capacitats, experiències i maneres diferents de veure les coses. I això fa millors els equips. La inclusió també és competitivitat, innovació i capacitat d’adaptació. I, sobretot, és entendre que les empreses formen part de la societat i han de reflectir la diversitat que hi ha al seu voltant.
Incorporar talent divers a les empreses no és fer un favor a ningú. És incorporar capacitats, experiències i maneres diferents de veure les coses. I això fa millors els equips
Les adaptacions laborals es veuen com un cost. Com podem canviar aquesta mirada?
Canviant la pregunta. En lloc de preguntar-nos quant costa adaptar un lloc de treball, hauríem de preguntar-nos quant talent estem perdent si no ho fem. Moltes adaptacions són més senzilles del que pensem i, sovint, acaben beneficiant tot l’equip. Fer un entorn més accessible, flexible o adaptat no és només ajudar una persona concreta: és fer una empresa millor preparada per a persones diverses. Per mi, és una inversió en persones i en talent.
Tarragona és sovint territori industrial. Aquest model inclou o exclou?
Tarragona té una indústria molt potent i molt arrelada al territori, i crec que precisament per això té una gran oportunitat per demostrar que indústria i inclusió poden anar de la mà. Tenim empreses amb capacitat, coneixement i recursos per avançar. Però necessitem que la diversitat formi part també de les seves estratègies de futur. La indústria del Camp de Tarragona ha de continuar sent motor econòmic, però també pot ser motor d’oportunitats, de cohesió i d’inclusió.
Com t’imagines el mercat laboral d’aquí a 10 anys si realment fem les coses bé?
M’agradaria imaginar-me un mercat laboral on parlem molt més de persones i molt menys d’etiquetes. Un mercat on la diversitat sigui una realitat assumida, on les empreses siguin més flexibles i on una persona no hagi de demostrar constantment que mereix una oportunitat. I m’imagino també un món laboral on escoltar les persones sigui una part essencial de la manera de treballar. Perquè el futur del treball no serà només tecnològic; també haurà de ser més humà.
Quin llegat t’agradaria deixar com a directora territorial?
Més que deixar un llegat personal, m’agradaria haver contribuït a deixar un territori una mica millor. Un territori amb més oportunitats, on les persones sentin que tenen possibilitats de desenvolupar el seu projecte de vida i professional, independentment de les seves circumstàncies. I si d’aquí uns anys algú pot dir que durant la meva etapa vam aconseguir avançar una mica en aquesta mirada més propera, més inclusiva i més centrada en les persones, em sentiré molt satisfeta.
Quins són els teus referents?
Els meus primers referents són els meus pares. Ells m’han ensenyat coses que per mi són molt importants i que intento portar també a la meva manera de treballar: el respecte, els valors, la responsabilitat i, sobretot, tractar tothom amb dignitat, independentment de qui sigui o de quina sigui la seva realitat. Amb els anys també he anat trobant altres referents: persones que treballen pel bé comú, professionals compromesos i, sobretot, moltes persones anònimes que cada dia, des de la discreció, ajuden els altres i fan que les coses canviïn. Crec que els grans aprenentatges no sempre venen de les persones més conegudes, sinó també de les persones que tenim a prop.
Què opines de les entitats del tercer sector?
Són imprescindibles. I ho dic sobretot perquè estan molt a prop de les persones. Coneixen les realitats de primera mà, saben què està passant al carrer i moltes vegades detecten necessitats abans que les administracions. Per això crec molt en la col·laboració entre administració i tercer sector. Hem d’escoltar-nos, treballar conjuntament i aprofitar el coneixement que tenen les entitats. Perquè quan parlem d’inclusió, no podem parlar només des dels despatxos: hem d’estar al costat de les persones.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla molt important que existeixin espais que donin veu i visibilitat a realitats que durant massa temps han estat poc presents. El Diari de la DisCapacitat ajuda precisament a això: a posar persones, drets i realitats sobre la taula i a generar conversa. I crec que aquesta és una part molt important del canvi: parlar-ne, escoltar, donar visibilitat i, sobretot, aconseguir que la discapacitat deixi de veure’s com una realitat allunyada i passi a entendre’s com una part més de la nostra societat.
Què et sembla el projecte Plantant Cara?
El primer que em transmet el projecte Plantant Cara és valentia. Valentia per no resignar-se, per mirar de cara a realitats que sovint no han tingut prou espai i per dir, amb serenor però també amb fermesa, que totes les persones mereixen ser escoltades, reconegudes i posades en valor. Personalment, m’agrada molt aquesta idea de plantar cara perquè no l’entenc com una actitud de confrontació, sinó com una manera digna de fer-se present. De dir: som aquí, tenim veu, tenim talent, tenim drets i volem formar part de la societat amb totes les oportunitats. Crec que projectes així ens ajuden a generar consciència col·lectiva i a recordar que la inclusió no pot quedar-se en un discurs amable o en una declaració de bones intencions. S’ha de traduir en oportunitats reals, en entorns més accessibles i en una mirada més humana. I això només ho podrem fer des de la dignitat, el respecte i l’escolta.
