He de confessar que la política sempre m’ha fascinat. Per a mi no és només una qüestió d’institucions, lleis o debats parlamentaris. És, sobretot, una eina capaç de transformar vides. Potser algunes persones poden trobar estrany que algú amb discapacitat senti aquesta passió per la política, però precisament la meva experiència vital m’ha fet comprendre fins a quin punt les decisions que es prenen des de les administracions poden marcar el dia a dia de milions de persones.
Al llarg de la meva trajectòria he après que els grans avenços en matèria d’inclusió, accessibilitat i drets no arriben per casualitat. Darrere de cada pas endavant hi ha persones que escolten, dialoguen i prenen decisions. Per això sempre he defensat la importància de mantenir una relació propera, respectuosa i transversal amb la classe política. No des de la militància ni des de les sigles, sinó des de la convicció que només a través de l’escolta i l’entesa podem construir una societat més justa, més humana i més inclusiva.
M’interessa parlar amb representants de totes les sensibilitats ideològiques perquè crec que la discapacitat no entén de fronteres polítiques. Les barreres, les oportunitats i els reptes que afrontem cada dia són compartits, i les solucions també haurien de ser-ho. Per això intento generar espais de trobada, compartir inquietuds i establir ponts de confiança. Estic convençut que la inclusió no s’aconsegueix només reivindicant drets, sinó també teixint complicitats que ajudin a transformar la mirada de la societat i a avançar plegats cap a un futur on ningú quedi enrere.
Aquesta convicció és també el que ha donat sentit a bona part de la meva trajectòria personal i professional. Com a impulsor de Plantant Cara, he tingut l’oportunitat de conversar amb persones de perfils molt diversos: responsables polítics, activistes, professionals, científics, artistes i ciutadans compromesos amb la transformació social. De totes aquestes converses n’he après una lliçó fonamental: cap canvi profund es construeix des d’una sola mirada. El progrés neix quan som capaços d’escoltar punts de vista diferents i trobar allò que ens uneix per damunt d’allò que ens separa.
La discapacitat m’ha ensenyat que les barreres no sempre són físiques. Sovint, les més difícils de superar són les invisibles: els prejudicis, els estereotips i la manca de coneixement. Per això considero que la política té una responsabilitat que va molt més enllà de gestionar recursos o aprovar normatives. També ha de contribuir a transformar mentalitats, a promoure una cultura de respecte i a garantir que totes les persones puguin participar plenament en la societat en igualtat de condicions.
Estic convençut que la inclusió no s’aconsegueix només reivindicant drets, sinó també teixint complicitats que ajudin a transformar la mirada de la societat i a avançar plegats cap a un futur on ningú quedi enrere
Quan m’assec davant d’un representant polític, no ho faig buscant titulars ni confrontació. Ho faig amb la voluntat sincera d’entendre, de fer preguntes que ajudin a reflexionar i de traslladar realitats que massa sovint queden al marge del debat públic. Crec que les persones amb discapacitat no hem de ser només objecte de les polítiques públiques; també hem de ser subjectes actius de la conversa democràtica, aportant la nostra experiència, la nostra mirada i les nostres propostes.
En una societat cada vegada més polaritzada, reivindico el valor del diàleg. Escoltar no és renunciar a les pròpies conviccions, sinó enriquir-les. I construir ponts no és una mostra de debilitat, sinó de maduresa democràtica. Necessitem polítics disposats a escoltar la ciutadania, però també una ciutadania disposada a escoltar aquells que tenen la responsabilitat de governar. Només així podem generar la confiança necessària per afrontar els grans reptes col·lectius.
Per això continuaré treballant per crear espais de trobada entre el món de la discapacitat i les institucions. Continuaré defensant una mirada transversal, oberta i constructiva, convençut que els avenços més importants sovint neixen de converses honestes entre persones que, malgrat pensar diferent, comparteixen un mateix objectiu: construir una societat més inclusiva, més justa i més humana.
Al capdavall, la política no és una realitat llunyana reservada als parlaments o als despatxos. La política és present en cada escola accessible, en cada lloc de treball inclusiu, en cada servei públic que garanteix drets i oportunitats. És en aquests petits grans canvis on es mesura la qualitat d’una democràcia. I és també aquí on les persones amb discapacitat tenim molt a dir, molt a aportar i, sobretot, molt a construir.
La discapacitat m’ha ensenyat que les barreres no sempre són físiques. Sovint, les més difícils de superar són les invisibles: els prejudicis, els estereotips i la manca de coneixement
Un exemple d’aquesta manera d’entendre la política l’he viscut en primera persona al llarg dels darrers anys. He tingut l’oportunitat de conversar amb responsables institucionals de sensibilitats molt diverses, des de la delegada del Govern a Lleida fins a una diputada de Junts al Parlament de Catalunya, passant pel mateix president de la Generalitat. Experiències com aquestes m’han reafirmat en una idea que considero fonamental: més enllà de les diferències ideològiques, hi ha espais de trobada que cal saber preservar i potenciar.
En cadascuna d’aquestes trobades he intentat portar la veu de les persones amb discapacitat, compartint inquietuds, reivindicacions i propostes, però també escoltant. Perquè l’escolta és una eina imprescindible per generar canvis reals. Quan existeix una voluntat sincera de diàleg, s’obren portes que sovint semblaven tancades i es creen oportunitats per avançar cap a una societat més accessible i inclusiva.
Aquestes relacions institucionals no les he entès mai com una qüestió de proximitat política, sinó com una oportunitat de construir ponts. Al cap i a la fi, les persones amb discapacitat necessitem que la nostra realitat sigui present en tots els espais de decisió. I això només és possible si som capaços de parlar amb tothom, d’explicar la nostra experiència i de recordar, sempre, que darrere de cada decisió política hi ha persones, històries i vides que poden veure’s transformades.
Amb els anys he descobert que els canvis més importants no solen néixer dels grans discursos, sinó de les converses sinceres entre persones que comparteixen la voluntat de millorar les coses. Potser per això continuo creient en el diàleg, en la política entesa com a servei públic i en la capacitat de les persones per entendre’s malgrat les diferències. Perquè darrere de cada llei, de cada pressupost i de cada decisió institucional hi ha vides reals. Hi ha infants que necessiten una escola inclusiva, joves que busquen oportunitats i famílies que reclamen suport i dignitat.
I és precisament per aquestes persones que continuo treballant, escrivint i construint ponts. Perquè la meva discapacitat m’ha ensenyat que les barreres existeixen, però també que es poden superar quan hi ha voluntat col·lectiva. I perquè estic convençut que una societat esdevé més justa no quan només protegeix els més vulnerables, sinó quan els escolta, els té en compte i els permet formar part de totes les decisions que defineixen el nostre futur compartit.
