El meu nom és Andrés i per llei, per ignorància, per nassos o per casualitat m’anomenen discapacitat perquè no puc caminar. No obstant, puc passejar, tampoc puc menjar, ni aixecar-me, ni fer moltes coses encara que fa 52 anys que ho faig així i ho tinc tot controlat. He tingut una empresa vint anys i no ha necessitat cap capacitat que camini perquè m’ajudi a dirigir-la. Tinc un pensament per a mi maco, com els meus sentiments. Sé estimar, sé el que m’agrada, sé el que vull… en fi em sento assegut immòbil però porto una vida totalment normal. Puc riure, lluitar, acaronar… en fi puc fer gairebé tot el que vull; evidentment no puc caminar però tampoc se m’acut intentar-ho.
Prefereixo ser feliç passejant que amargar-me la vida caminant. Conec molta gent que camina i tenen una discapacitat invisible, per això jo agraeixo la guapura dels meus pensaments, el meu cor i la meva manera de ser perquè encara que no pugui caminar em sento guapo d’esperit, de físic i de cor i per mi això és el més important de viure.
Discapacitat és un sobrenom que s’ha inventat la societat, jo diria a la societat que si s’assabentés de com visc jo pensarien que el sobrenom s’ho haurien de posar ells perquè molts no saben viure encara que puguin caminar
Discapacitat és un sobrenom que s’ha inventat la societat, jo diria a la societat que si s’assabentés de com visc jo pensarien que el sobrenom s’ho haurien de posar ells perquè molts no saben viure encara que puguin caminar.
Penso, amo, gaudeixo, passejo, acarono, petonejo… podria enumerar tot el que puc fer i no obstant tinc un sobrenom menyspreable perquè la societat ho ha decidit, així sóc una persona diferent a quan vaig néixer perquè vaig néixer i als dos anys caminava i després vaig tenir un accident i em vaig trencar la mèdul·la a nivell c4. Només puc bellugar el cap però dona la casualitat que puc utilitzar tot allò que sembla invisible per ser, no feliç del tot, però gairebé.
És la meva vida i parlo per mi, sempre he lluitat per tirar endavant i crec que ho he aconseguit després de tantíssims anys passejant pel jardí immaterial de la meva voluntat.
