En aquest context, és important recordar que les famílies constitueixen el principal pilar de suport i benestar per a les persones amb autisme. Per això, la seva salut mental, el seu nivell d’autoeficàcia i la seva xarxa de suport esdevenen factors clau per millorar la qualitat de vida de tots els membres familiars.
Ara bé, quan els cuidadors principals —especialment mares i pares— pateixen nivells elevats d’estrès, ansietat o esgotament, la seva capacitat de resposta davant les situacions quotidianes es veu afectada, així com el clima familiar i fins i tot el progrés dels seus fills i filles (Barker et al., 2011).
A aquest malestar s’hi pot afegir el fet que algunes persones autistes poden desenvolupar conductes disruptives o dificultats emocionals, elements que la literatura ha relacionat clarament amb un increment de l’estrès parental (Giovagnoli G. et al., 2015).
Tot plegat evidencia la necessitat que, com a professionals que oferim suport i acompanyament des d’un Model Centrat en la Família, reconeguem que les famílies són les principals expertes en els seus fills. En conseqüència, el nostre rol ha d’orientar-se a apoderar-les, proporcionant eines, coneixements i estratègies pràctiques que contribueixin a reduir l’estrès i a millorar el seu benestar.
En aquesta línia, els programes psicoeducatius adquireixen un paper fonamental, ja que permeten concretar aquest suport en accions estructurades i efectives. És per això que, a l’hora de dissenyar intervencions per a famílies cuidadores de persones autistes, cal considerar diversos punts clau:
- Desenvolupament d’estratègies per millorar habilitats d’autoregulació en persones amb autisme (Efstratopoulou et al. 2014)
- Desenvolupament d’habilitats comunicatives i socials que poden contribuir a millorar el benestar familiar. (Abdul Manan et al. 2018)
- Reducció de conductes disruptives a través d’estratègies de suport conductual positiu.
- Facilitar espais on les famílies puguin trobar suport emocional amb altres famílies per aprendre estratègies basades en l’evidència per gestionar l’estrès (Raulston et al. 2018).
En general, els programes psicoeducatius adreçats a famílies cuidadores haurien de tenir com a objectiu principal reduir l’estrès familiar i afavorir l’apoderament parental mitjançant l’aprenentatge d’estratègies de criança positiva, comunicació efectiva i gestió emocional. Aquests programes ofereixen espais de reflexió i formació on les famílies poden adquirir coneixements pràctics sobre el desenvolupament de les persones amb autisme, així com recursos per afrontar situacions complexes del dia a dia amb més seguretat i serenor.
En conclusió, la implementació d’aquest tipus de programes no sols contribueix a millorar la salut mental i el benestar de les famílies, sinó que també pot reduir la freqüència i la intensitat de les conductes disruptives dels seus membres autistes, afavorint dinàmiques familiars més positives i equilibrades (Shooshtari et al., 2021). A més, la recerca actual suggereix que aquests programes poden potenciar la resiliència familiar, la percepció d’autoeficàcia i la satisfacció parental, aspectes clau per a la sostenibilitat del suport a llarg termini.
En definitiva, quan les famílies disposen de coneixements, eines i espais d’acompanyament adequats, augmenta la seva sensació de control sobre les dinàmiques familiars i es reforça la seguretat amb què exerceixen el seu rol cuidador. Aquesta sensació de competència no només redueix l’estrès, sinó que facilita una convivència més equilibrada i una resposta més ajustada a les necessitats de la persona autista.
Sandra Laguna
Responsable de l’Àrea d’Atenció a famílies d’Aprenem Autisme
