Les barreres no sempre són físiques. Sovint són mirades, silencis, prejudicis. Recordo una conversa amb una mare que em deia: “El meu fill no necessita compassió, necessita oportunitats.” Aquesta frase em va marcar. Perquè la inclusió comença quan deixem de preguntar “què li falta?” i comencem a preguntar “què necessita per brillar?”. Us explico això perquè em trobo sovint, per circumstàncies personals, en situacions que em preocupen més enllà de les pròpies. La inclusió no és responsabilitat d’un departament. És una tasca compartida. Des de l’activisme, he defensat que les polítiques públiques han de ser valentes, però també que la ciutadania ha de ser activa. Ho segueixo defensant.
A Tarragona, tenim entitats com Aspercamp que fan una feina extraordinària. Però cal que les institucions escoltin, recolzin i actuïn. Som en un moment clau. Tenim eines, coneixement i xarxes. El que ens cal és coratge. Coratge per transformar les estructures, per trencar els silencis, per construir comunitats on tothom tingui veu. I jo, com Alvaro Solà, vull seguir caminant aquest camí. Amb vosaltres. Amb esperança. Amb compromís.
Quan vaig començar a col·laborar amb el Diari de la Discapacitat, vaig descobrir històries que no surten als titulars, però que mereixen ser escoltades. He tingut la sort de conèixer persones que, malgrat les barreres, han decidit plantar cara. Persones que no demanen compassió, sinó dignitat. Que no volen ser tolerades, sino valorades. Que no busquen adaptacions puntuals, sinó transformacions estructurals.
Des de la meva col·laboració amb el Diari de la Discapacitat, i especialment a través de la sèrie Plantant Cara, he pogut escoltar històries que m’han sacsejat. Històries com la de Laura Recha, que ens ensenya que el TEA no és un mur, sinó una altra manera de mirar el món. O la de Hannah Riyani , que des de la comunicació a les xarxes socials,dona veu a qui sovint queda en silenci.
La discapacitat ens interpel·la. Ens obliga a revisar les nostres estructures, les nostres actituds, les nostres polítiques. Ens recorda que la inclusió no és una opció, és un dret
L’expressió “plantant cara” és una locució catalana que significa afrontar una dificultat, un repte o una injustícia amb determinació, coratge i fermesa. Es fa servir sovint en contextos on una persona o un col·lectiu decideix no quedar-se passiu davant d’una situació adversa, sinó que actúa per defensar els seus drets, valors o conviccions.
La discapacitat ens interpel·la. Ens obliga a revisar les nostres estructures, les nostres actituds, les nostres polítiques. Ens recorda que la inclusió no és una opció, és un dret. I que aquest dret no pot quedar relegat a discursos buits o accions simbòliques. Calen espais accessibles, sí. Però també mirades accessibles. Calen lleis, però també voluntat política. Calen recursos, però sobretot compromís social.
En una societat que sovint associa la discapacitat amb cadires de rodes, bastons o llenguatge de signes, les discapacitats invisibles continuen sent les grans oblidades. Parlem de condicions que no es perceben a simple vista però que afecten profundament la vida de qui les pateix: fibromialgia, TDAH, trastorns de salut mental, malalties autoimmunes, migranyes cròniques, entre moltes altres. Cada vegada més persones i ho hem d’agrair s’atreveixen a explicar la seva experiència amb discapacitats invisibles. Els seus relats són claus per visibilitzar una realitat que afecta milions de persones. Plantar cara a la invisibilitat és també una forma de resistència.
Escric aquest article en el Dia Mundial dedicat a les persones afectades de parálisis cerebral i crec que faríem un favor a la societat si entre totes i tots tinguéssim la suficient maduresa intel·lectual per ajudar a aquestes persones per tal de que siguin el més autònomes possibles i sobretot que les seves situacions no es vegin amenaçades per culpa d’una forma de relacionarse tòxica que trafica amb la dignitat de les persones. Tot el meu suport a totes les persones que amb o sense discapacitat lluiten per allò que creuen.
Construir una societat inclusiva és responsabilitat de tothom. Administracions, escoles, empreses, mitjans de comunicació, famílies… Tots tenim un paper a jugar. Reconèixer les capacitats diverses és reconèixer la dignitat de cada persona. És apostar per una convivència basada en el respecte, la igualtat i la col·laboració. Les capacitats diverses són també fonts de creativitat, resiliència i innovació. Quan les escoltem, quan les incorporem, enriquim tota la comunitat.
Lo de acosar a noies de cam , i estafarli? Podries escriure aprop d’això?
Cert Albert. Les diversitats funcionals invisibles son un 80%. Les discriminacions no son físiques sino socials i falta de empatia. No tenim gaires oportunitat. Jo no vull la inclusió en un mon que ens discrimina. Defenso que tenim un paper actiu de fer una societat més humana. Generem beneficis economics, socials, i personals. Ens falta poder i control per decidir que fem amb la vida.