El “turisme per a tothom” és el gaudi del turisme de manera igualitària, autònoma, segura, i amb confort, per a totes les persones independentment de la seva diversitat funcional.
Aquest ha estat un estiu de moltes noves experiències de turisme que m’han fet pensar sobre el turisme per a totes les persones. He fet un viatge d’un mes a Austràlia per visitar amics i família, a Melbourne, Tasmània i Adelaida. Després he estat unes setmanes a casa d’uns amics davant de la platja, a Vilanova i la Geltrú. Vaig haver de planificar molt el meu viatge als antípodes, però també el viatge de Vilanova. El pla de viatge el vaig iniciar quatre mesos abans. Vaig aprofitar el viatge per comprovar l’accessibilitat sempre amb cadira de rodes.
L’experiència del doble viatge ha estat plena d’emocions, una mica de por de ser vulnerable. Va anar tot molt bé i estic content d’aconseguir-ho. Potser la meva experiència no és extrapolable a altres persones amb diversitat funcional. Cada viatger amb diversitat funcional té necessitats singulars i requereix ajuts diferents. Una persona amb nul·la o poca visió necessita ajuts diferents a algú amb diversitat funcional cognitiva o física. El que tenim en comú és que necessitem un entorn accessible. Cada persona té necessitats diferents i requereix ajuts específics. Per això les institucions, les agències i els governs de les destinacions turístiques han de millorar el turisme per a totes les persones sense excepció. La formació és molt important i saber de què es parla. Comento aquí la meva experiència.
En el viatge als antípodes vaig utilitzar una cadira de rodes manual perquè l’elèctrica que faig servir normalment a Barcelona no és adaptable, ni es pot doblegar per ficar als cotxes corrents. També puc caminar amb uns bastons. Vaig utilitzar Voiceitt, aplicació de mòbil, per comunicar-me. Voiceitt és un traductor de la meva veu que és intel·ligible. Només és en anglès en aquest moment, per això Austràlia és un lloc ideal.
Vaig contactar molt abans amb les aerolínies per sol·licitar assistència per a mobilitat reduïda. Aquesta assistència s’ha de demanar al moment de comprar els bitllets a la web, sempre cal confirmar que ho tenen registrat. La meva recomanació és informar també quan es fa el check-in per la web. Així en arribar a l’aeroport estan preparats, tenen una cadira preparada i algú que acompanya la porta de connexió del vol. Fins i tot encara que es confirmi sempre hi ha la incertesa de si ho han apuntat bé. Una persona amb nul·la o poca visió necessita ajuts diferents a algú amb diversitat funcional cognitiva o física. El que tenim en comú és que necessitem un entorn accessible
Malgrat el llarg del viatge amb avió, va ser fantàstic perquè em vaig poder aixecar i caminar una mica; i anar individualment al lavabo. Vaig facturar la cadira manual directament a Austràlia. Necessito ajuda per pujar i baixar de vol, per això vaig sol·licitar l’assistència. El problema és l’espera, l’assistència que de vegades pot trigar molt i sóc l’últim a sortir. No totes les assistències dels aeroports ni de les companyies aèries són iguals. Per exemple, a Barcelona ho estableix el Reglament (CE) 1107/2006 del Parlament Europeu. Aena ha d´oferir a tots els passatgers amb mobilitat reduïda l’opció de rebre assistència (de forma gratuïta) a l’aeroport de Barcelona El Prat. A Àsia canvia una mica segons l’aerolínia.
L’endemà vaig arribar a Melbourne. Allà vaig haver de treure l’abric perquè era hivern i fa fresca. El més pràctic, si no es té algú que et reculli a l’aeroport és fer la reserva d’un Uber. Funciona molt bé a Austràlia. Però només recullen si la reserva es fa per l’App, és una regla.
A Melbourne tot i ser una ciutat suburbial, els espais comuns com les botigues i els hotels solen ser accessibles. El govern d’Austràlia inverteix més que altres països en accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda. Hi ha molta necessitat i estan molt ben organitzats. Vaig comprovar que totes les ciutats i els pobles d’Austràlia tenen lavabos públics gratuïts, nets i accessibles. Dóna gust perquè a Espanya això no passa sempre. Les cases australianes no són gaire accessibles perquè són privades i moltes persones viuen amb prejudicis cap a la vulnerabilitat. No volen imaginar que en algun moment de la seva vida poden tenir una diversitat funcional o que seran molt més grans. El Govern no obliga els arquitectes i els promotors que les cases siguin accessibles. Això passa també a Espanya on només un 3% dels habitatges són totalment accessibles.
Les connexions dins de la ciutat són gairebé totes per cotxe. Hi ha un sistema fantàstic de Tramvia que és gratuït a la zona d’interès turístic, però hi ha alguns accessibles i d’altres que no ho són. Cal fixar-se als panells de l’estació, veure si el Tram és accessible i la parada és plana per entrar-hi. Per exemple, a prop de l’hotel la parada del mercat de Queen Victoria és accessible, però cal millorar l’accessibilitat per a persones de poca o nul·la visió.
Visitant amics i professors de la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Melbourne em vaig adonar que és accessible la Facultat per a mobilitat reduïda, però no està adaptada per a totes les diversitats funcionals com ara les persones amb discapacitat sensorial. Ha de ser un oximoró o contradictori, tenir nul·la visió i estudiar arquitectura.
Una setmana després vaig anar a casa de la meva cosina a Tasmània. La seva casa és prou accessible a la planta baixa. Tenen bany a la planta accessible sense dutxa, per això vaig haver de pujar a la primera planta per dutxar-me. Amb la meva família també vaig viatjar per Tasmània i ens vam allotjar en habitatges d’Airbnb. La meva cosina va fer una planificació estupenda i va buscar cases accessibles. Són gairebé totes accessibles, així Airbnb té més clients i compleixen les directrius del govern australià d’accessibilitat de tots els llocs que tenen una funció per al públic.
La costa del mar és increïble, encara que no vaig banyar-me perquè és hivern i l’aigua està molt freda. En una ocasió vaig haver de pujar més de dos-cents esglaons per anar al mirador i observar Bruny Island. Els vaig pujar de mica en mica, però em van encantar les vistes. Idealment caldria pensar en una solució alternativa als esglaons.
Vam anar a molts parcs naturals a Tasmània, com Cradle Mountain, Freycinet, i el Mount Field. Aquests parcs estan adaptats i són accessibles. Tenen un recorregut adaptat amb tarima de fusta per circular; i també tenen unes cadires de rodes especials tot terreny que anomenen trailrider que serveixen per explorar i veure entorns naturals. Això és fantàstic perquè permet veure molta naturalesa, arbres, i animals com a cangurs. Fins i tot vaig veure un platypus (ornitorinc).
Justament el platypus és molt difícil de veure. És tan especial i divers, perquè és un ànec mamífer que pon ous, i que és verinós com els rèptils. Va ser una experiència especial. El platypus simbolitza que la natura és diversa i no sempre perfecta. Aquesta imperfecció de la natura es veu també al cranc-violinista que té una pinça especialment gran però impràctica.
Després vaig viatjar a casa dels meus oncles als afores de la ciutat d’Adelaida. En ser una casa autoconstruïda al camp la van fer accessible des del principi, pensant en mi, en la diversitat funcional, i en la seva vellesa. Unes setmanes després vaig tornar a Barcelona en un altre d’aquells viatges maratonians per avió, i després vaig anar a Vilanova.
He passat un parell de setmanes a Vilanova. La casa és de nova planta, totalment accessible per a mobilitat reduïda, millorable quant a accessibilitat sensorial. Per accedir a la casa tenen un ascensor.
Aquí a Vilanova és estiu. Fa molta calor per això vaig anar directe a la platja. A la platja de Vilanova hi ha cinc punts accessibles amb una sola cadira amfíbia. De vegades cal compartir entre els punts i hi ha una llista d’espera. Així que no es pot arribar i directament ficar-se a laigua. Cal esperar. Però l’atenció de l’equip de socorristes és estupenda. T’acompanyen al mar i estan amb tu si cal. No hi ha prou equipament, falten para-sols, mobiliari adaptat, dutxes i ajuts per a persones amb diversitat funcional sensorial. El mateix passa a la piscina comunitària de la finca encara que és propietat privada. He de baixar per uns esglaons per accedir a l’aigua. Puc esquivar aquests problemes: vaig caminant i baixo escales. Però m’adono de les dificultats per aconseguir un turisme totalment accessible.
Aquestes limitacions dificulten la possibilitat espontània de gaudir de la natura i nous llocs. Sempre hi ha pors que frenen les persones a explorar noves sensacions i emocions turístiques. Amb la nova llei d’accessibilitat a Catalunya, hi ha l’oportunitat de crear un entorn i un turisme per a totes les persones.
