Em sento discriminat per tenir una discapacitat. A més, no en puc parlar bé. La discriminació és subtil, però afecta tota la vida i la meva relació amb la societat a diversos nivells. No ho considero com un problema, sinó com una oportunitat, i fins i tot com una possibilitat d’ajudar a la societat. L’accident em va causar lesió axonal difusa grau III. Només tenia un 10% de possibilitats de viure. Tinc molta sort perquè vaig sobreviure, sóc feliç ara, i em sento bé. Tinc un dany cerebral molt greu, que afecta les meves neurones motores que es connecten amb les cames, el braç, i les cordes vocals. Tinc el que s’anomena afàsia, que és un trastorn del llenguatge. També em costa caminar, per això vaig en cadira de rodes. Cognitivament crec que estic bé. Aquest estat m’ha ajudat a reflexionar sobre el món que m’envolta.
Les dificultats del llenguatge parlat m’afecten a la vida diària. El problema és que la llengua és normativa i se sol utilitzar per apuntalar la societat capitalista. La població no sol acceptar que es parli diferent. Només en estats d’emergència i de protesta – com el moviment OCCUPY als Estats Units- s’altera el llenguatge i s’utilitza la parla altrament. No poder parlar amb fluïdesa és una manera d’expressar protesta. Cal que la societat canviï i que no es doni tanta importància en parlar amb precisió. El que importa són els fets. Proposo una alternativa a la societat actual.
Estic col·laborant amb un nou sistema d’un startup israeliana que es coneix com VOICEITT. Aquest programa és una app que capta el que dic i el tradueix a un llenguatge comprensible per a tots. Es pot connectar al telèfon per portar fins i tot pel carrer. Encara no és perfecte, i només està en anglès. És alliberador doncs em permet dir qualsevol cosa a tothom. Està encara en fase experimental, però té el potencial de ser utilitzat per molta gent. Personalment no em pot ajudar a cantar òpera, però sí a fer classes d’arquitectura.
Els meus problemes de llenguatge em permeten ser més reflexiu i innovador. M’he adaptat i sóc més flexible amb la meva vida. És qüestió d’acostumar-se a la meva manera de parlar. També puc escriure què vull dir per fer-me entendre. Utilitzo aquestes estratègies, per exemple, quan vaig al psicòleg amb què estic 45 minuts parlant cada setmana. Però la societat no acostuma a acceptar la meva dificultat de parlar. Defenso que la nostra societat ha d’acceptar aquesta diversitat i considerar noves maneres de expressió. No m’he de sentir com una persona discapacitada. Sóc partidari del concepte de diversitat funcional. Estic fent millores amb la parla. És un gran pas endavant.
