L’Institut Guttmann, en col·laboració amb entitats socials, ha presentat el primer informe del seu projecte PARTICIPA, una investigació que durant més de dos anys ha recollit dades de més de 2.000 persones amb discapacitat residents a Espanya i Andorra. L’estudi posa de manifest una realitat preocupant: les persones amb discapacitat s’enfronten a una sèrie de barreres que van més enllà de la seva condició física o mental, dificultant greument la seva integració social i la seva qualitat de vida.
Soledat, aïllament i manca d’autonomia
L’informe PARTICIPA revela dades alarmants sobre la soledat i l’aïllament social que pateixen les persones amb discapacitat. Un 15,8% dels participants se senten aïllats, mentre que un 17,3% percep un entorn social distant. A més, menys de la meitat dels participants pot triar lliurement com passar el seu temps lliure. Aquestes dades evidencien la manca d’autonomia i les dificultats per a les persones amb discapacitat de teixir relacions socials i participar en activitats de lleure, factors que afecten significativament el seu benestar emocional i la seva qualitat de vida.
Barreres arquitectòniques i socials: obstacles quotidians
L’estudi PARTICIPA identifica dos tipus de barreres que obstaculitzen la participació social de les persones amb discapacitat: les barreres arquitectòniques i les barreres socials. Les barreres arquitectòniques afecten tant l’habitatge com els espais públics, dificultant la mobilitat autònoma de les persones amb discapacitat. Un exemple clar és la dificultat per accedir als domicilis de familiars o amics, una situació que afecta al 62,6% dels participants.
“I un dels problemes és que són situacions que s’han normalitzat, fins i tot per part de la persona afectada”, explica Joan Saurí, psicòleg de l’Institut Guttmann i Investigador Principal de PARTICIPA.
Com a conseqüència d’aquest tipus de situacions, per exemple, el 13,6% de les persones amb discapacitat manifesta que mai o gairebé mai troba companyia quan ho desitja. “Aquests resultats deriven d’una realitat, que és que la discapacitat es construeix sòcio-espacialment, de manera que tant l’entorn físic com l’interpersonal poden situar fora de lloc aquells subjectes que no s’adapten a l’estàndard ideal humà, que generalment és un home, blanc, amb elevat nivell sòcio-econòmic i sense discapacitat”, exposa Blanca Cegarra, sociòloga i investigadora del projecte.
Això, afegeix la investigadora, és conseqüència de les barreres físiques i socials. En concret, les barreres socials estan formades per actituds, creences i comportaments a les quals les persones amb discapacitat s’enfronten en el seu dia a dia. “Són molt menys conegudes que les barreres físiques, però igual de determinants per a la participació –explica Cegarra–. No només es tracta de participar més, sinó de participar en igualtat de condicions que la resta, i és important tenir en compte que accedir físicament a un espai no garanteix participar-hi en igualtat de condicions”.
Les barreres socials, per la seva banda, es manifesten en actituds discriminatòries i comportaments excloents que les persones amb discapacitat s’enfronten en el seu dia a dia. Un exemple d’això és la ubicació de les places accessibles en cinemes, relegant-les a les primeres files i limitant l’experiència dels espectadors amb discapacitat.
Greuge econòmic i dificultats d’accés i transport
L’informe PARTICIPA també posa de manifest el greuge econòmic que suposa la discapacitat. Si bé els ingressos mensuals mitjans d’una persona amb discapacitat (1.050 euros) són equiparables a la mitjana espanyola (1.022 euros), cal tenir en compte les despeses addicionals derivades de la seva condició, com ara rehabilitació, adaptacions a la llar o transport accessible. “Però cal tenir en compte el greuge econòmic comparatiu que origina la discapacitat –especifica Saurí–, ja que hi ha despeses afegides per rehabilitació o altres teràpies, adaptacions a la llar o més desemborsament en desplaçaments a causa de la falta d’accessibilitat del transport públic. Tenir una discapacitat redueix el poder adquisitiu”.
Un estudi de l’Ajuntament de Barcelona situa el sobrecost anual de vida a la ciutat per a persones amb discapacitat en 27.398 euros.
Aquestes despeses addicionals, juntament amb les barreres d’accés i transport, afecten negativament diversos àmbits de la vida de les persones amb discapacitat, com ara l’ocupació, l’educació o l’oci. L’estudi revela que el 71,7% dels participants té dificultats d’accés a l’espai públic i el 64% en el transport de curta distància. “Això passa fins i tot quan el transport es considera accessible, ja que les mesures no sempre funcionen o són insuficients, i a això cal afegir barreres socials com que els espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda s’utilitzin per col·locar l’equipatge”, matisa Cegarra.
Aquesta manca d’un transport adequat afecta de manera transversal tots els àmbits de la vida de la persona. Per exemple, l’estudi demostra que és una barrera rellevant per accedir o mantenir una feina: una de cada tres persones considera que el seu mitjà de transport no és suficient per conservar una feina i ser un treballador responsable.
També en l’àmbit laboral, un 74% considera que el dolor derivat de la discapacitat dificulta la capacitat per treballar. “Davant d’aquesta situació, es requereix un mercat de treball accessible i inclusiu que permeti a les persones amb discapacitat l’oportunitat de tenir una ocupació allunyada de les exigències productivistes”, denuncia Cegarra. Sobretot perquè, afegeix, “la persona pot trobar-se en un cercle viciós que es retroalimenta: per exemple, si tens problemes per desplaçar-te i per això no treballes, pots generar menys ingressos i no tenir els suports necessaris, cosa que repercuteix en què realitzis menys activitats culturals i de lleure i, per tant, gaudeixis de menys relacions socials”.
Manca de suports per a una vida independent
L’informe PARTICIPA també destaca la manca de suports per a que les persones amb discapacitat puguin dur a terme una vida independent. En molts casos, la família és el principal suport per a les activitats del dia a dia, i la manca de finançament públic pot imposar una dependència dels familiars o persones de l’entorn més proper. Aquesta situació afecta la llibertat i l’autonomia de les persones amb discapacitat, i genera un sentiment d’impotència i frustració.
De fet, 2 de cada 3 participants (65,9%) considera que les decisions polítiques i els serveis inadequats fan la seva vida més difícil. “És fonamental que les persones amb discapacitat puguin dirigir el seu projecte vital, comptin amb els suports que necessiten i tinguin l’oportunitat de decidir com participen en la societat”, apunta Saurí.
Secció patrocinada per
