Les persones a qui els domina la ràbia tendeixen a dir qualsevol cosa. No solen diferenciar entre allò públic i allò privat. Senten la necessitat de dir-ne l’opinió. Les xarxes socials promouen aquesta actitud. Es pot veure als influencers, a Tik Tok, bloggers, etc. Passa també amb gent amb diversitat funcional perquè acumulen de vegades més ràbia que la resta de persones. Per a aquest tipus de persones – que es diuen activistes o influencers amb diversitat funcional- l’important és provocar una reacció emocional a les persones que els llegeixen. Sovint no tenen límit com quan s’afirma que “la mort és trista”, o que “la vida és mundana”. La qüestió és no tenir límits ni filtres i entendre la vida només per experiències. Els sentiments han de ser entesos i avaluats. La vida, especialment la vida de persones amb diversitat funcional no és absoluta ni dual. Per això les afirmacions d’aquestes persones solen ser absolutes. Això passa també amb els divorcis.
No cal avaluar el divorci com una cosa bona ni dolenta. És un procés de canvi i hi ha de relativitzar-ho. Com diu Groucho Marx, de broma, la principal causa del divorci és el matrimoni.
A mi em passa molt. Jo tendeixo a dir-ho tot, i gairebé no tinc límits ni filtres. Això ho he après de la meva educació i experiència als Estats Units. La meva tendència és a ser sincer, a dir la veritat, i incloure tothom a la meva vida privada. Però m’he adonat que la meva vida és poc especial, que per a altres no té interès.
Potser dic sempre tot perquè vull ser avaluat. Des de petit, ja des de l’escola i vivint amb una família acadèmica, he estat avaluat. Potser això em porti a expressar la meva ràbia per no sentir-me petit i poc important. Crec que en expressar la meva ràbia potser ajudi altres persones que pateixen, però fa que estigui ansiós i que no dormi bé. Aquesta reacció augmenta en general a la societat el descontentament i una certa tinença a la depressió. Per això és tan popular el coaching.
Anar amb cadira de rodes em fa relativament famós. Tinc una certa ràbia per anar amb cadira de rodes i no poder parlar bé. Sempre em veuen i em tracten diferent perquè no puc parlar bé. Em sento com la famosa Helena García Melero que em va entrevistar a TV3. El problema és que les persones amb diversitat funcional patim totes les coses negatives de ser coneguts, però cap dels avantatges.
Sento que per tenir diversitat funcional he de ser activista. Entenc que he d’expressar la meva ràbia per ser socialment discriminat. Per això tendeixo a explicar la meva història i dir que, sense l’ajuda de la col·lectivitat, i viure a Barcelona, mai no hauria aconseguit estar tan bé. No obstant, mai no desitjo no tenir una diversitat funcional. Intento comunicar que la meva diversitat funcional és una cosa positiva. Protesto, de vegades, perquè no encaixo en aquest món. Intento ser inclòs i acceptat. Potser en una societat futura tot serà més senzill per a les persones com jo.
