Això d’inclusiu què és? Gairebé tothom té diversitat funcional, o en tindrà alguna discapacitat en algun moment de la vida. Les persones ancianes, o que per un accident es trenquen una cama i han d’estar quiets una temporada, requereixen un entorn més accessible. És essencial crear un entorn accessible i inclusiu per a la diversitat. La diversitat funcional pot ser permanent – com la meva– i és per això que eś urgent crear un món més divers.
Hi ha lleis i normatives que converteixen l’arquitectura i l’urbanisme en accessible. Hi ha també organitzacions que intenten construir una societat més inclusiva i intenten aplicar aquestes lleis. Però les lleis solen ser interpretatives, i les organitzacions inclusives són relativament polítiques. Aquests fets porten a la frustració de moltes persones perquè no estan d’acord com s’interpreten les lleis. També estan frustrades perquè les organitzacions són només inclusives amb els que estan a favor seu. És una realitat usual, com amb tot. Les persones que aconsegueixen prevaler els seus interessos creen un entorn accessible. Inclouen les seves persones amb diversitat funcional i no tothom.
La solució que tenen algunes persones amb diversitat funcional per sentir-se rellevants a la societat és la seva excel·lència en l’àmbit de l’esport accessible o ser activistes. Però no són les úniques opcions. S’ha de pensar intel·lectualment que la diversitat és fins i tot beneficiosa per a tots a la societat. També ho és per a les empreses incloure persones amb diversitat funcional. Això és fàcil de dir, però no tant de fer.
La diversitat funcional proporciona un punt de vista més humà, promou la paciència, i promociona les actuacions locals per assolir solucions globals
En el món actual prevalen les solucions tecnològiques als problemes tant arquitectònics com a urbanístics. Així es defensen els big data, la intel·ligència artificial, les smart cities, i fins i tot el metavers. Però això porta a un estat de singularitat en què la tecnologia es considera la manera de solucionar qualsevol problema. La diversitat funcional proporciona un punt de vista més humà, promou la paciència, i promociona les actuacions locals per assolir solucions globals.
Aquestes característiques humanístiques no estan reflectides a les lleis ni a les normatives. Per tant, la solució no és (només) legal, ni òbviament esportiva. La universitat – com la comunitat social- ha d’incloure persones amb diversitat funcional. És essencial que es regeixi per valors de diversitat. La diversitat funcional pretén crear un món dinàmic on els errors s’acceptin i siguin una oportunitat per tornar a començar. Estic proposant una tesi doctoral de Brain City, que començo al setembre, per definir aquests processos dinàmics. Desitgeu-me sort!
