Sovint es parla dels avenços de la medicina, de les noves tecnologies i dels tractaments cada vegada més precisos. Tot això és imprescindible. Però hi ha un element que pot marcar profundament l’experiència d’un pacient: l’empatia.
Fa poc, un familiar molt proper va haver d’afrontar un procés mèdic que ja era prou difícil per si mateix. Com passa amb moltes persones que conviuen amb una discapacitat o amb una limitació temporal, arribava a la consulta amb preocupacions, pors i moltes preguntes. El que esperava era senzill: sentir-se escoltat, respectat i acompanyat.
La realitat, però, va ser ben diferent.
Es va trobar davant d’un professional de la salut que semblava haver oblidat que, abans que pacients, tractava amb persones. Les respostes eren seques, les explicacions supèrbies i la sensació era que qualsevol dubte era una molèstia. No hi havia espai per a una mirada tranquil·litzadora, una paraula amable o un gest de comprensió. Tot es limitava a complir el tràmit amb una fredor que feia encara més feixuga una situació ja delicada.
Aquella visita no només no va aportar serenitat, sinó que va incrementar l’angoixa del meu familiar. Va sortir de la consulta amb més incerteses que abans d’entrar-hi, amb la sensació d’haver estat jutjat més que no pas atès.
La manca d’empatia no és simplement una qüestió de mala educació. Pot deteriorar la confiança en el sistema sanitari, augmentar l’ansietat, dificultar l’adherència als tractaments
Aquesta és una conseqüència de la qual es parla poc. La manca d’empatia no és simplement una qüestió de mala educació. Pot deteriorar la confiança en el sistema sanitari, augmentar l’ansietat, dificultar l’adherència als tractaments i fer que moltes persones evitin demanar ajuda quan realment la necessiten.
Per a les persones amb discapacitat, aquesta realitat encara pot ser més dura. Massa sovint ja han d’afrontar barreres arquitectòniques, administratives i socials. Si, a més, també han de superar la barrera d’un tracte deshumanitzat, l’experiència sanitària es converteix en una cursa d’obstacles que ningú hauria de viure.
És evident que els professionals de la salut treballen sota una enorme pressió assistencial. Les llistes d’espera, la manca de recursos i la sobrecàrrega laboral són problemes reals que cal abordar. Però aquestes dificultats no poden justificar la pèrdua d’allò que dona sentit a una professió basada en cuidar persones.
Potser ha arribat el moment de recordar que la salut no només es construeix amb diagnòstics i medicaments. També es construeix amb paraules, amb actituds i amb respecte
La vocació no consisteix a tenir sempre un somriure perfecte ni a disposar de temps il·limitat. La vocació es manifesta en petits detalls: mirar als ulls, escoltar sense interrompre, explicar amb claredat, validar les emocions del pacient i recordar que darrere de cada història clínica hi ha una persona amb una vida, una família i unes pors.
L’empatia tampoc és un complement opcional. És una eina terapèutica. Diversos estudis han mostrat que una bona comunicació entre professional i pacient millora la confiança, afavoreix el seguiment dels tractaments i contribueix a una millor experiència assistencial. En definitiva, també forma part de la qualitat sanitària.
No podem normalitzar que algú surti d’una consulta sentint-se més petit, més insegur o més sol del que hi havia entrat. Els coneixements tècnics són indispensables, però no poden substituir la humanitat. Un gran professional no és només qui domina la seva especialitat, sinó també qui sap tractar amb dignitat la persona que té al davant.
Potser ha arribat el moment de recordar que la salut no només es construeix amb diagnòstics i medicaments. També es construeix amb paraules, amb actituds i amb respecte. Perquè hi ha ferides que no es veuen en cap prova mèdica, però que poden deixar una empremta profunda quan qui havia de cuidar també oblida cuidar emocionalment.
