He estat meditant sobre la conveniència d’escriure un article com aquest. La veritat és que sóc conscient que no podem negar la realitat i fer-ho només pot provocar més indignació, odi i falsa esperança. Jo no esdevindré mai la persona que a través d’un article faci malabarismes per amagar un context complex o senzill com potser l’actual. Prefereixo i, que quedi clar, sortir de la bombolla indiferent.
Sempre he cregut que la vida és complexa o de fet és complexa perquè nosaltres ens la fem d’aquesta manera determinada. Les coses més senzilles del dia a dia són les que major felicitat ens aporten. Aquesta és la realitat que més importa a banda de la del patiment reial de les persones. El patiment i la senzillesa són dues realitats compatibles de la nostra vida que cal aprendre a viure-les amb passió, generositat i humilitat.
No descobreixo res al afirmar que un món que viu i es retroalimenta de la indiferència no pot avançar per camins segurs de fraternitat i justícia social. La història es troba plena i, no exagero, de persones anònimes que lluiten per uns ideals nobles com és la pau al món i la fi de la pobresa. Aquesta setmana ha mort una d’aquestes. El bisbe Pere Casadàliga és un clar exemple d’aquesta lluita per fer una societat, en definitiva, un món, pobre i pels pobres.
Aprenguem humanament d’aquestes persones. Les seves paraules poden ser una llum enmig de la foscor i les seves accions un bàlsam d’esperança inacabable. Em declaro militant del sí que es pot i admiro a les persones que mouen el cul per canviar les coses. Em sento una baula més, encara que imperfecta, de la connexió entre passat, present i futur.
Vull retre homenatge, perquè crec que és el meu deure, a tantes persones que per mi són referents socials. Gràcies als metges, a les metgesses, a les infermeres, als auxiliars d’infermeria, als funcionaris, als integradors socials, als psicòlegs, als periodistes, al personal de neteja, als missioners,als professors i les mestres. En definitiva, a tantes persones que de forma diferent treballen per fer créixer certs valors humans allà on viuen.
M’agradaria que construïm plegats un espai de fraternitat, solidaritat i igualtat d’oportunitats arreu del món. Sembla un somni més que no pas una realitat propera observant els esdeveniments i intentant entendre el perquè de segons quins. La pròpia psicologia fa evolucionar cap a un lloc concret i és per això que no podem renunciar a res que faci bé a la societat. Us ho demano si us plau. No renuncieu a res ni a ningú que amb solidaritat sigui capaç de modificar vides.
Avui més que mai necessitem persones altruistes que no s’amaguin darrere de l’ignorancia sinó que surtin al carrer, el trepitgin i ajudin a les persones sense discriminacions de qualsevol tipus. És aquesta la meva íntima i personal solicitud que en aquest escrit us demano.
