L’àrea social de MIFAS és el punt de partida per a moltes persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial de la demarcació de Girona, oferint suport i acompanyament en el seu procés personal. Aloma Puigvert, coordinadora de l’àrea social de l’entitat, explora en aquest reportatge l’itinerari que segueix aquest acompanyament i el seu impacte en les persones ateses.
Què implica, per a l’entitat, l’àrea social? Què significa per a les persones ateses?
L’àrea social representa una part important per a l’entitat perquè actua sobre la prevenció i l’acompanyament de la persona durant tot el procés de reconeixement de la discapacitat. És l’àrea que engloba els serveis que toquen més a la pell de la persona, deixant de banda totes les que fan ús d’algun dels centres assistencials de MIFAS. L’àrea social ha sigut sempre una clara aposta de l’entitat per potenciar aquests serveis que donen resposta, acompanyen i són la porta d’entrada de moltes persones que es vinculen, coneixen i fan ús inicial d’algun servei de l’entitat.
Quins serveis engloba, i com treballa l’atenció social de MIFAS des de l’inici del procés?
Des de fa un any, es va fer una distinció entre dues grans àrees. Es va conformar l’àrea assistencial, que és la que agrupa tots els centres assistencials: la residència i els dos centres d’atenció diürna. I també es va conformar l’àrea social, que engloba tots els serveis que toquen més la pell directa de la persona vinculada a MIFAS. Des de la prevenció serien totes les activitats de sensibilització, el servei d’atenció i suport a la persona amb discapacitat i, en paral·lel, el servei d’INVICTES, que és un servei que tenim en licitació amb el Servei Català de Trànsit i acompanya exclusivament persones víctimes de sinistres i accidents de trànsit amb seqüeles greus. També el servei d’atenció domiciliària, i el voluntariat com a recurs i estratègia per a la persona atesa.
Quin paper juga la seu central de MIFAS com a espai de referència per a les persones amb discapacitat, i quins recursos se li ofereixen a una persona que s’acull al servei?
Des del procés d’acompanyament i d’acolliment, tenint en compte que el paper que l’entitat vol donar a l’àrea social és que sigui la porta d’entrada de totes les persones que es vinculen a l’entitat. La idea és fer un primer contacte amb la persona i, depenent de les seves possibilitats, intentar que sigui presencial en algun dels espais que té l’entitat. Si no és possible, treballem amb els recursos que ens ofereix la Xarxa Comunitària i organitzem una primera trobada amb la persona en algun dels espais que siguin més pròxims al municipi on resideix o en el seu entorn diari, com algun Centre Cívic, hotel d’entitats, o biblioteca.
Nosaltres treballem sota la mirada de l’atenció centrada en la persona. També fem servir una perspectiva sistèmica, és a dir, que moltes vegades l’acompanyament no només serà amb la persona atesa, sinó també amb el seu entorn familiar, amb el seu entorn cuidador, amb el seu entorn de referència i de suport. Per tant, també els inclourem, si així ho cal, en el disseny d’aquest pla i d’aquesta intervenció. A partir d’aquí, anirem fent un procés d’acompanyament que sempre sigui potenciador de les seves capacitats, amb inclusió de la persona, amb la seva col·laboració i amb la seva participació.
Quines accions s’estan duent a terme per reforçar l’arrelament de MIFAS als diferents territoris i en què consisteix el diagnòstic comunitari de cada territori?
Moltes vegades no ho podrem fer únicament des de l’acompanyament de la treballadora o el treballador social i, llavors, l’haurem de derivar tant a recursos interns de l’entitat com a recursos externs. Els recursos interns serien programes relacionats amb l’àrea de promoció de l’autonomia i la sensibilització, l’acompanyament psicològic a través del servei d’Atenció Psicològica de MIFAS, o altres serveis o programes propis de l’entitat. Les derivacions externes serien serveis on l’entitat no pot donar cobertura, o si així ho prefereix la persona. Llavors, treballarem segurament amb serveis i programes de l’administració pública o d’altres entitats pròpies del territori. En el cas que s’hagin de realitzar derivacions externes, la idea és poder-les aterrar el màxim al territori de referència de la persona. També, pactant-ho amb ella, potser prefereix vincular-se a recursos del territori on treballa o d’on resideix. Això implica que cal mantenir-nos al dia, fer un bon diagnòstic comunitari i mantenir una constant coordinació amb tots els recursos del territori. Sobretot estar informats/des de noves entitats emergents o nous programes que es facin des de l’administració, mantenir un bon clima i sempre una actitud de treball col·laboratiu i coordinat.
Com treballeu amb altres entitats i administracions per desenvolupar accions comunitàries reals i efectives?
Aquest realment és el gran repte, que siguin efectives. En alguns territoris, a través del diagnòstic comunitari, intentem sumar esforços i repartir-nos les tasques, o veure des de cada una de les entitats quina serà millor o en quina àrea podrà acompanyar millor la persona, però el repte és donar justament aquesta resposta coordinada. Sovint és fàcil caure en l’assistencialisme, jo penso que també per la saturació i el volum de casos i el volum de tensions. Però com a mínim hi ha l’intent d’informar, de qualsevol pas, l’altra entitat que està acompanyant el cas, ja sigui per nosaltres mateixos/es, a través de coordinacions telefòniques o presencials, o a través de la pròpia persona que també faci d’enllaç.
Quin és el paper del voluntariat inclusiu dins de MIFAS? Com es promou i es gestiona aquest voluntariat?
El voluntariat inclusiu sí que és un tema bastant innovador, i on ens hi estem posant. Al final ens vam adonar que no estàvem aterrant aquesta creença en les capacitats i en la promoció de l’autonomia de les persones, si només tractàvem el voluntariat com a recurs per a la persona i no com a estratègia. Certament, hem anat detectant que hi ha un tipus de persones que acompanyem, que el moment de reconeixement i autoreconeixement de la discapacitat els hi representa un parèntesi en la seva vida social, laboral i, fins i tot, familiar. És un canvi de rol que sovint han d’experimentar dins la seva família i que, en aquest període, també viuen com una pausa. Senten que han aturat una part de la seva vida i tenen el desig de reprendre-la o d’activar-se novament.
Moltes vegades una resposta, com a estratègia per pal·liar aquestes necessitats emergents en la nova situació de la persona, pot ser l’acció voluntària. Llavors, actualment atenem persones que estan pendents d’alguna incapacitat laboral o pendent de veure quin grau de discapacitat els hi resolen. És cert que potser hi haurà algun tipus d’acció voluntària amb una implicació més física, que no podran realitzar, però ni haurà d’altres que sí, i aquest moment els hi va molt bé. És una manera de conèixer gent, de tornar-se a sentir útils i generar noves rutines i dinàmiques diàries. Veiem que és molt interessant perquè d’alguna manera creen grup i s’identifiquen amb l’entitat. Hem començat a treballar-hi i encara ens queda camí per recórrer, però amb la voluntat de continuar fomentant el voluntariat inclusiu. Sobretot perquè consideràvem incongruent defensar l’autonomia de les persones i, alhora, vetar la seva participació activa, deixant-les només com receptores de voluntariat. Llavors, d’aquesta manera, hem volgut també incrementar l’ús del voluntariat inclusiu.
Font: Grup MIFAS
