Més del 65% de les dones amb discapacitat a Espanya han patit algun tipus de violència al llarg de la seva vida, segons dades de l’Observatorio Estatal de la Discapacidad. Aquesta xifra reflecteix una realitat “doblement invisible”, en què les agressions, ja siguin físiques, psicològiques, sexuals o institucionals, s’agreuja per la manca d’accessibilitat, l’estigma social i l’absència de sistemes de denúncia i reparació efectius.
Segons explica la delegada de Drets Humans i Agenda Política de la Fundación Cermi Mujeres, Sara de Torres Riveiro, en una entrevista a Servimedia, “hi ha violències que fan mal en silenci. I altres que, a més, ningú vol veure”. La seva veu transmet una barreja de fermesa, tristesa i indignació, ja que el que denuncia no és una excepció, sinó una norma cruel: “ser dona i tenir una discapacitat en la nostra societat és, moltes vegades, sinònim de ser doblement invisible”. Les dones amb discapacitat es consideren una de les poblacions amb més drets fonamentals vulnerats al món.
La xifra de més del 65% no és només esgarrifosa, sinó que s’agreuja quan s’analitza el tipus de violència que pateixen. No es tracta només de la violència física o psicològica, sinó també de l’institucional, l’econòmica o la sexual, entre altres. Com revela Sara de Torres Riveiro, fins i tot la “esterilització forçada”, una pràctica prohibida des del 2021, però que “es continua realitzant de manera encoberta, sense càstig ni reparació”. La vicepresidenta de l’ONCE i presidenta de l’Observatorio de Igualdad de Oportunidades del Grupo Social ONCE, Patricia Sanz, afegeix que la falta d’accessibilitat, la desconfiança dels cossos policials i les barreres comunicatives i físiques impedeixen les dones amb discapacitat denunciar el que els passa.
Una de les manifestacions més fosques de la violència institucional és l’esterilització forçada. Fins al novembre del 2020, la llei espanyola permetia que dones amb discapacitat fossin esterilitzades sense el seu consentiment. “És una forma de tortura, una violació flagrant dels seus drets”, afirma Sara. Entre el 2005 i el 2016, segons dades del Consejo General del Poder Judicial, més de mil dones amb discapacitat van ser esterilitzades. “La llei va canviar, sí. Però moltes d’aquestes dones segueixen esperant justícia, una indemnització, o almenys, una disculpa pública”. Des de Cermi Mujeres s’exigeixen al país “mesures de reparació integral: compensacions simbòliques o actes públics de perdó”, perquè “no s’ha restaurat la seva dignitat”.
La violència i la discriminació també són presents en l’àmbit laboral. Segons l’Instituto Nacional de Estadísticas (INE), les dones amb discapacitat tenen “les taxes més baixes d’ocupació” i “els salaris més baixos” del país. La discriminació laboral, la manca d’accessibilitat i l’assetjament són problemes que impedeixen a moltes d’aquestes dones accedir a una feina digna. En aquest sentit, la tècnica de suport en Cermi Mujeres i persona amb discapacitat auditiva, Paula González, relata: “Hi ha llocs on ja des de l’entrevista et miren com si no fossis suficient”.
A l’àmbit educatiu, la situació no millora. Paula explica que “des de petites, les nenes amb discapacitat són apartades. Es dubta de la seva capacitat, de la seva autonomia. I se’ls nega fins i tot el dret a rebre educació sexual”. Aquesta falta d’informació les fa extremadament vulnerables a abusos sexuals, embarassos no desitjats i a una visió distorsionada del seu propi cos i dels seus drets. A tot això, s’hi suma la maternitat negada. “La societat segueix creient que ‘una dona amb discapacitat no pot ser mare’”, explica Sara, i moltes dones “són dissuadides, pressionades o, fins i tot, directament privades” de la possibilitat de tenir fills.
Sara de Torres Riveiro assegura que cal desmuntar la idea que les dones amb discapacitat són asexuals o incapaces de formar una família. El dret a decidir sobre el seu cos i la seva maternitat és constantment qüestionat, fins i tot en hospitals. Patricia Sanz reflexiona sobre el paper dels mitjans, que considera fonamental, però encara molt estereotipat: la discapacitat s’amaga, s’evita o es romantitza, però rares vegades es mostra amb la seva complexitat.
La resposta de les expertes passa per la formació (per a dones, famílies i professionals), l’accessibilitat universal, campanyes inclusives, l’apoderament, lleis amb un enfocament interseccional i reparació per a les víctimes de violència institucional. Sara ho resumeix amb contundència: “Les dones amb discapacitat no són un col·lectiu minoritari. Són una part essencial de la societat, i no deixarem que se’ls continuïn negant els seus drets”. Per la seva banda, Paula afegeix: “La societat ha d’entendre que no tots som iguals, però tots tenim els mateixos drets. No volem privilegis, volem equitat”.
En un país que “es diu democràtic i avançat”, més de mil dones van ser esterilitzades sense consentiment. Milers més viuen atrapades en relacions violentes, i moltes més continuen invisibles en dades i en els debats. Patricia Sanz vol conscienciar la població amb la següent pregunta: “La discapacitat es pot adquirir en qualsevol moment. I llavors, què passarà amb tu si et continua sent igual?”.
