Em fa especial il·lusió fer aquesta entrevista perquè la meva admiració cap al Lester Fernández és especial. Amb un 81% de discapacitat, ens demostra dia rere dia que la vida és una lluita constant per autosuperar-se. La seva única cama, però també el seu somriure contagiós i les seves múltiples capacitats, li permeten traçar un camí insubornable cap a la veritable inclusió que compartim. Gràcies amic Lester pel teu exemple i que continuïs pedalejant en la bicicleta de la societat amb més força, coratge, orgull i autenticitat. Estem amb tu! Seguiu-lo a Instagram @happy8wheelS
Qui és Lester Fernández?
Un noi que té una visió molt clara del que vol fer pel demés amb el seu projecte Happy8wheels, basant-se en la seva vida ja que ha patit diversos ictus, té necrosis ósea en vàries extremitats i un terrible accident de tràfic que ho va deixar en cadira de rodes.
Què és per a tu la discapacitat?
Superació, comprensió, acceptació, valentia, força i resiliència.
Quin és el millor consell que t’ha donat algú respecte a la discapacitat?
Que pots fer i complir tots o la majoria dels teus propòsits i somnis.
De quina manera col·labores per ajudar a fer una societat més inclusiva?
Faig xerrades de conscienciació i faig una crida d’autoreflexió a la societat de tant en tant per les ràdios i altres medis de comunicació.
Tens alguna por?
Sí i més del que jo em pensava, es un sentiment més que és super important no oblidar per millorar com a persona.
Per què creus que les persones amb capacitats diverses ens diuen que som limitats?
Jo no crec això!!! Per què? Perquè a vegades no podem pujar unes escales o córrer com ells??? N’hi han persones amb discapacitat que han fet i fan coses que n’hi han moltes persones incapaces de fer-les. I el que pensi això que som limitats, s’hauria de mirar perquè possiblement el limitat sigui ell.
Quin és el motiu o els motius que creus que fan que el sector de la discapacitat es trobi tan arraconat tant institucionalment com socialment?
Perquè entre tots no anem a una o pocs ho fem, n’hi han molts que cadascun mira per si mateix i només es queixen els que tenen problemes greus o econòmics.
Quines lliçons creus que humilment pot donar tota aquella persona que conviu diàriament amb una diversitat funcional?
Moltes, n’hi han tantes que millor dir que cadascun faci la seva representació.
Quins missatges els hi voldries enviar a les persones joves que amb discapacitat creuen que no poden aconseguir allò que es proposen?
Que mirin de proposar-se coses reals i que sigui possible dins del que és impossible, que no li posin una data límit ni data de caducitat, i que malgrat que les coses no funcionin a la primera sempre tenim moltes oportunitats a la vida.
Què els hi diries a les famílies que tenen por a l’hora d’apuntar al seu fill o filla amb discapacitat en un esport?
Que ès normal tenir por, que és normal tenir dubtes amb el què pot passar, però l’esport ens millora la vida, ens trobem en un ambient sà, però si és necessari trobar el que li agrada i això ho porta la confiança i la complicitat que tinguis amb el nen o nena.
De quina manera creus que és millor afrontar una diversitat funcional?
No ho sé del tot, però sí que puc dir jo vaig trobar la meva vía, tornant a fer bici i deixant d’estar enfadat amb tot perquè no era feliç vivint d’aquesta manera.
Qui són els teus referents?
Les meves filles, la meva parella, la família i els meus grans amics que m’han acompanyat en el llarg procés.
Ens podries fer cinc cèntims de què va significar per a tu fer la prova del desert?
1- Superació de les meves pors; 2- Demostrarme que els somnis no els poden deixar a l’aire; 3- Què sóc capaç de més del que jo en pensava i creïa; 4- Que per mi el “NO PUC” no pot tornar a la meva vida per molt complicat que sigui; 5- llibertat.
Què et sembla l’existència d’un mitjà de comunicació anomenat Diari de la DisCapacitat?
Fantàstic em sembla perquè trobo que està emmarcat dins del compromís que jo també exerceixo de estar disposat a treballar per donar veu als nostres problemes i ajudar als que ho necessiten.
