Albert Guasch és un professional que combina l’experiència tècnica de l’economia amb una mirada profundament humana sobre les persones i els contextos que les envolten. Des de la seva trajectòria a Gabarró Advocats Herències, ha après que darrere de cada procés patrimonial hi ha històries fràgils, silencis llargs i emocions que sovint pesen més que els números. Aquesta combinació entre rigor i sensibilitat l’ha convertit en una veu que parla d’economia sense deslligar-la de l’impacte real que té en la vida de la gent.
La seva visió sobre la discapacitat -o diversitat funcional, com prefereix anomenar-la- parteix d’un principi senzill però contundent: moltes limitacions provenen de l’entorn i no pas de les persones. Aquesta mirada s’ha vist enriquida per experiències personals i per la feina de la seva parella, fisioterapeuta infantil en un CDIAP, que l’ha ajudat a comprendre de primera mà les lluites quotidianes i les fortaleses invisibles de moltes famílies. És una sensibilitat que es reflecteix tant en la seva manera de treballar com en la seva manera d’entendre la societat.
Guasch defensa que l’economia i el món empresarial tenen un paper decisiu en la construcció d’un futur més inclusiu. Creu que les empreses han de deixar de veure la discapacitat com una càrrega i començar a entendre-la com una oportunitat per créixer en qualitat humana i professional. Per ell, la inclusió no pot ser un gest estètic: ha de ser una aposta estratègica que ofereixi oportunitats reals, carreres professionals possibles i entorns laborals dignes.
Amb un estil de lideratge basat en l’escolta, la coherència i la valentia, Albert Guasch reivindica la importància de transformar les organitzacions sense trencar-les, i d’acompanyar les persones en moments vitals on l’empatia és tan essencial com el coneixement tècnic. La seva trajectòria és la d’algú que aposta per una economia més humana i per un sistema que no deixi ningú enrere.Moltes gràcies Albert pel teu discret lideratge però efectiu.
Qui és Albert Guasch?
Soc algú que ha passat mitja vida intentant entendre com funcionen les persones quan hi ha diners, poder, pors i silencis pel mig. Professionalment vinc del món de l’economia i de l’assessorament en herències, una feina que desenvolupo des de fa anys al despatx Gabarró Advocats Herències, al costat de la Meritxell Gabarró, amb qui comparteixo mirada professional i una manera molt humana d’entendre les successions. En el fons, però, sempre he treballat amb persones en moments fràgils. No crec en les etiquetes simples: ni en les personals ni en les professionals.
Què és per tu una discapacitat?
Una discapacitat, o una diversitat funcional, com prefereixo anomenar-la, és una diferència que la societat sovint no sap, o no vol, gestionar. Moltes vegades la limitació no és de la persona, sinó de l’entorn, de les estructures rígides i d’una mirada poc empàtica. Quan el sistema no s’adapta, és el sistema el que falla.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
Sí, en certa manera si, provocada per la vellesa, i això t’obliga a baixar del pedestal teòric i tocar de peus a terra. Quan la discapacitat és a prop, entens millor les lluites quotidianes, les renúncies invisibles i també la força enorme que desenvolupen moltes persones per tirar endavant. Però, apart, la meva parella, la Roser, és fisioterapeuta infantil en un CDIAP, on es troba amb històries humanes que la transformen i la sensibilitzen encara més, si això és possible. Gràcies a ella, he après a mirar el món amb un empatia més profunda i a entendre que darrere de cada discapacitat hi ha una persona amb una història única i valuosa.
Què et va portar al món de l’economia i de la direcció estratègica?
La necessitat d’entendre el perquè de les decisions importants. L’economia és una eina brutal de transformació, per bé o per mal, i la direcció estratègica et dóna la possibilitat d’incidir, de pensar a llarg termini i d’intentar fer les coses amb una mica més de consciència.
Què creus pot aportar el món econòmic i empresarial en la construcció d’una societat més inclusiva?
Pot aportar oportunitats reals, no discursos buits. Feina estable, carreres professionals possibles i entorns laborals dignes. Si l’empresa assumeix que la inclusió és una inversió i no una molèstia, el canvi social pot ser enorme.
S’està fent prou perquè les persones amb discapacitat tinguin trajectòries professionals reals i estables?
No. Encara hi ha massa precarietat, massa contractes simbòlics i massa bones intencions sense continuïtat. Falta creure de veritat en el talent i deixar de tractar les diversitats funcionals com una excepció permanent.
Les empreses encara veuen la discapacitat com una càrrega. Com es pot canviar aquest relat des de la direcció?
Amb exemple i amb decisió. Quan la direcció s’ho creu, l’organització ho segueix. Cal passar del “complim la llei” al “això ens fa millors com a empresa”. El relat canvia quan canvien les prioritats.
Quines mesures concretes han de prendre les organitzacions per ser veritablement inclusives?
Revisar processos de selecció, adaptar llocs de treball, formar comandaments, escoltar les persones i mesurar resultats reals. I sobretot, deixar de fer inclusió de cara a la galeria.
Tractar amb herències implica tractar amb emocions, conflictes i vulnerabilitats. Com gestiones l’impacte humà d’aquests processos?
En l’assessorament en herències, l’impacte humà és un element central i inseparable de la part tècnica. A Gabarró Advocats Herències ho vivim cada dia: darrere de cada expedient hi ha una pèrdua, una història familiar i sovint ferides antigues que surten a la superfície. Gestionar aquest impacte requereix escolta activa, temps i molta sensibilitat. Cal crear espais de confiança on les persones se sentin escoltades i respectades, explicar les coses amb claredat i evitar tecnicismes que només generen més angoixa. La transparència i l’empatia no són accessoris, són eines essencials per reduir conflictes i ajudar les famílies a travessar processos que emocionalment són molt delicats.
Quina és la part més delicada de l’assessorament en matèria de successions?
La gestió de les expectatives i de les emocions familiars és, sens dubte, la part més delicada. Sovint el que es discuteix no són només béns, sinó reconeixements, greuges acumulats o silencis de molts anys. La feina, que comparteixo estretament amb la Meritxell Gabarró, consisteix a trobar l’equilibri entre el rigor jurídic i el respecte profund per les dinàmiques familiars. Cal molta imparcialitat, confidencialitat i capacitat de mediació per evitar que una herència acabi trencant relacions de manera irreversible.
La presència d’una persona amb discapacitat condiciona de forma decisiva la planificació successòria i obliga a dissenyar el testament amb criteris específics de protecció patrimonial i personal
Quan prepareu un testament, teniu en compte d’alguna forma l’existència d’una persona amb discapacitat a la família?
Sí, de manera absoluta. La presència d’una persona amb discapacitat condiciona de forma decisiva la planificació successòria i obliga a dissenyar el testament amb criteris específics de protecció patrimonial i personal. Abordem aquests casos analitzant no només el patrimoni existent, sinó també la situació jurídica de la persona amb discapacitat, el seu grau d’autonomia, les necessitats presents i futures i l’entorn familiar que haurà d’assumir responsabilitats. Treballem amb eines com la substitució fideïcomissària, la regulació d’usdefruits, la designació de figures de suport o l’ordenació de patrimonis protegits, sempre buscant l’equilibri entre seguretat jurídica i flexibilitat. En aquest casos s’ha de posar especial atenció a evitar solucions rígides que puguin generar problemes a mitjà o llarg termini, i garantir que el testament sigui un instrument de protecció real, pensat per donar continuïtat, estabilitat i tranquil·litat a totes les parts implicades.
Quin consell donaries a les persones que lluiten cada dia per trobar el seu lloc al mercat laboral malgrat tenir una discapacitat?
Que no perdin la confiança en elles mateixes, encara que el sistema sovint no estigui a l’alçada. El problema no són elles, sinó un mercat laboral que encara té molta feina pendent.
Quines qualitats ha de tenir un líder que vol transformar una organització sense trencar-la?
Escolta, coherència i valentia. Sense escolta no hi ha canvi real, sense coherència no hi ha credibilitat i sense valentia no hi ha transformació.
Quins són els teus referents?
Persones discretes, consistents i amb trajectòries sòlides. Gent que ha fet més que no pas ha parlat, i que ha sabut combinar criteri professional amb humanitat. En definitiva, admiro la gent que ha fet camí amb constància, discreció i una profunda coherència entre el que pensa, el que diu i el que fa.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Les entitats del tercer sector són una peça fonamental en la nostra societat, ja que omplen molts buits que ni l’administració ni el mercat poden cobrir. Són el motor de la solidaritat, de la inclusió i de la justícia social. Com ja us he comentat, la meva parella treballa al tercer sector, així que conec de primera mà els reptes que afronten aquestes entitats: la manca de recursos econòmics i la limitació de reconeixement institucional són barreres constants. Tot i això, aquestes entitats són les que, sovint, arriben on altres no poden, oferint suport personalitzat i humanitzat a les persones més vulnerables. Un àmbit especialment rellevant, i que conec bé, dins del tercer sector, és el dels CDIAPs, que fan una tasca clau en l’atenció precoç a infants i famílies en moments determinants del seu desenvolupament. És una feina silenciosa però decisiva, que requereix alta qualificació professional, coordinació interdisciplinària i una enorme capacitat d’acompanyament emocional. En aquest sentit, conec de prop la feina que es fa a Delta CDIAP, un exemple de rigor, compromís i mirada centrada en les persones, on l’atenció va molt més enllà del diagnòstic i posa al centre les necessitats reals dels infants i de les seves famílies. Per tot plegat, valoro profundament la tasca del tercer sector i crec que mereix molt més suport, més recursos i un reconeixement molt més gran per part de la societat i de les institucions.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla absolutament necessària. Sense mitjans que posin el focus en aquestes realitats, moltes veus continuarien sent invisibles. Informar també és transformar.
