Un treball elaborat per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), publicat en obert a l’International Journal of Educational Research, ha explorat l’experiència de l’alumnat amb discapacitat en una universitat en línia, com la UOC, per descobrir les potencialitats i les possibles deficiències d’aquest model educatiu.
“La revelació de la discapacitat en l’àmbit de l’educació superior és un pas previ i necessari per poder accedir a les adaptacions acadèmiques a què aquest grup d’estudiants té dret segons la legislació, i aquest és un procés que la literatura científica ha identificat com a clau per aconseguir una igualtat efectiva d’oportunitats per a aquest col·lectiu en desavantatge”, apunten els autors d’aquesta recerca, Efrem Melián, doctorand d’Educació i TIC (E-learning) de la UOC, i Julio Meneses, professor agregat de metodologia de la recerca dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, director de Learning Analytics de l’eLearning Innovation Center (eLinC) i investigador del grup Gènere i TIC (GenTIC) de l’IN3.
Amb un model educatiu completament en línia, la UOC concentra una part significativa de l’alumnat amb discapacitat a Espanya. Dels més de 23.000 alumnes amb discapacitat a Espanya, a la UOC estudien prop de 2.000. “La UOC és la segona universitat espanyola amb més alumnat amb discapacitat, només darrere de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). Per tant, és un col·lectiu molt nombrós que presenta necessitats molt diverses, fet que comporta que la complexitat de l’acompanyament a aquests estudiants sovint provoqui una certa tensió en els serveis d’atenció”, ressalta Melián.
El primer dels dilemes amb que s’enfronten aquests alumnes és el fet d’haver de revelar la seva condició de persona amb discapacitat. “Molts alumnes intenten evitar l’estigma fent-se invisibles, no destacant i no revelant la seva discapacitat. Però sovint això comporta conseqüències negatives, perquè, si no revelen la seva situació, no poden accedir a les adaptacions que necessiten, o ho fan massa tard, fet que repercuteix negativament en els resultats acadèmics”, expliquen els investigadors de la UOC.
En aquest sentit, els autors de l’estudi apunten que cal evitar enfocar la discapacitat des d’un punt de vista exclusivament mèdic, que sovint utilitza termes com patologies o pacients. el que li passa a aquest alumnat és que l’entorn no està adaptat a les seves necessitats i això és precisament el que “discapacita” les persones. Per tant, els autors subratllen que és important que l’entorn d’aprenentatge sigui accessible i doni la benvinguda a tothom adoptant mesures universals i, quan no siguin suficients, posant en marxa adaptacions individuals. “Les conseqüències de la falta d’informació, de sensibilitat o d’una atenció adequada cap a aquest col·lectiu tenen a veure amb la ‘retirada’ de l’alumnat amb discapacitat. És a dir, en una situació així, els estudiants poden optar per passar desapercebuts o tornar-se invisibles per a la universitat”, afirmen els autors.
Per millorar l’experiència acadèmica de les persones amb discapacitat, les universitats han de mostrar un compromís ferm amb la inclusió educativa de totes les persones, sigui quina sigui la seva situació personal, un canvi que s’ha vist afavorit en gran manera per les exigències de la pandèmia. “La crisi de la COVID-19 ha accelerat la migració cap a models parcialment o totalment en línia en moltes universitats. Mentrestant, l’alumnat amb discapacitat tria cada vegada més aquestes institucions per l’accessibilitat al campus o als materials d’estudi que els ofereixen, i també per la flexibilitat en el ritme d’estudi. Això suposa una oportunitat i un repte per a les institucions que apliquen models d’aprenentatge no presencial”, afegeix Meneses.
Agilitat, sensibilitat, personalització
D’aquesta manera, els investigadors fan una sèrie de recomanacions per millorar l’atenció que les universitats ofereixen a l’alumnat amb discapacitat. En primer lloc, cal agilitzar i facilitar els tràmits perquè l’alumnat pugui comunicar la discapacitat a la institució, a fi d’evitar que aquesta comunicació s’hagi de fer repetidament al llarg de la trajectòria acadèmica. En segon lloc, s’ha de fer un seguiment personalitzat i sensible de les necessitats associades als diferents tipus de discapacitats. Aquests serveis es poden desenvolupar gràcies a la implantació d’un departament d’atenció a la discapacitat específic, com ocorre en algunes universitats a distància.
“Les universitats han de reorientar el suport a l’alumnat amb discapacitat desenvolupant una política institucional a llarg termini que emmarqui l’actuació d’un servei específic que proveeixi d’un seguiment actiu i personalitzat. En aquest sentit, l’esforç que ha dedicat la UOC a millorar l’experiència d’aquest col·lectiu pot ser rellevant per abordar les necessitats diverses que presenten els alumnes i servir d’exemple per afrontar els reptes que suposa l’adopció progressiva de models educatius híbrids o en línia per part de les universitats”, conclouen els experts.
