Aquest estiu atrapat pel món divers de la lectura i la discapacitat he tingut la immensa oportunitat de llegir un llibre en el qual sortia aquesta frase: “la verdadera limitación es la amputación del corazón”. No cal ser un metge per afirmar que l’amputació del cor és impossible perquè la persona humana sense cor no pot viure.
Aquesta frase parla del mateix cor però d’una manera més interior i més profunda. Ens diu que el cor habitualment batega amor, tendresa, pau i fraternitat. Quan no ho fa és perquè la mandra, la por, l’enveja i fins i tot l’egoisme han fet acte de presència.
Per sort o per per desgràcia, jo diria sort, he conegut molta gent que pateix. Aquesta gent m’ha ensenyat que el cor d’una societat són d’una banda totes aquelles persones que no poden viure d’acord amb la declaració universal dels drets humans i per una altra part tots aquells valents que intenten fer la vida més digna als altres.
No cal tenir un cor fort per ajudar als que tenim al costat. Som fràgils i des d’aquesta fragilitat hem de continuar estimant a qui truca la nostra porta en silenci o amb veu alçada. Al final, el nostre cor té set de ser solidari. Un cor sincer és aquell que dibuixa somriures i regala amor de forma gratuïta.
El principal repte és que la gent que més pateix, com sempre dic, pugui sobreviure. És aquesta la millor tasca que podem oferir i aquella en la qual no tot s’hi val. L’èsser humà no té resposta, encara avui, per la pobresa i s’excusa amb paraules poc racionals per obviar aquesta realitat complexa.
Àlvaro Solà @Alvarosola94
