Crear espais accessibles és fer un món apte per a les persones amb diversitat funcional, però no implica un canvi en la manera de pensar sobre la diferència.
Adaptar espais per fer-los més accessibles no aborda el problema de fons que és la diversitat i la inclusió de totes les persones, fins i tot aquelles que tenen alguna limitació.
Òbviament la càrrega ideològica de la paraula discapacitat o discapacitada es té que substituir per la noció de diversitat funcional.
Ara toca qüestionar la paraula ‘accessibilitat’. Accessibilitat és una expressió que reflecteix una manera de pensar que suposa fer les persones més capaces. Seria desitjable plantejar l’accessibilitat com a forma d’incorporació de la diversitat, evitant categoritzacions de persones capaces i incapaços.
Les limitacions de l’ús de la paraula accessibilitat és com l’ús de la paraula ‘resilient’. La ciutat i la societat són resilients quan es tornen a un estat inicial de harmonia on pensem que tot és idealment accessible. Jo defenso que la diversitat canvia com vivim i pensem. No cal tornar a un estat inicial, sinó cal afavorir els canvis i la diversitat. L’accessibilitat no és si o no, és un procés.
La inclusió empeny la societat a ser més diversa. És una altra manera imaginar la societat i canvia les premisses de com cal veure el món. El món ha de ser més divers no centrar-se en l’accessibilitat. És difícil adaptar el món a la diversitat de necessitats que existeixen. Són dificultats físiques, tècniques i tecnològiques, però no haurien ser problemes socials. La inclusió social tracta aquests problemes morals i com la gent ens tracta. Al món laboral, per exemple, es premia abans el fet de tenir diversitat funcional que el currículum que demostra el que ets capaç de fer.
Aleshores defenso que l’accessibilitat és inclusió.
